El feminisme sense l'Oscar per a "Barbie"

Barbie té vuit nominacions als Oscars però, entre elles, no hi ha ni millor direcció ni actriu. És a dir, ni Greta Gerwig ni Margot Robbie. El més cridaner és que sí que va ser nominat com a actor de repartiment Ryan Gosling, pel seu paper com a Ken. La sorpresa ha estat tan gran que fins i tot l’intèrpret va declarar: «No hi ha Ken sense «Barbie», i no hi ha pel·lícula de «Barbie» sense Greta Gerwig i Margot Robbie, les dues persones responsables d’aquesta pel·lícula que ha fet història. Dir que em decep que no estiguin nominades seria quedar-se curt».

Gerwig deu haver pensat que no s’ha escrit millor final per a la seva pel·li. Justament allò que ella denunciava: les dificultats del món real per a les dones, l’apropiació dels seus mèrits, l’ocupació de l’espai públic, tenir el poder i l’èxit… ha estat aquesta nominació. Alguns es van afanyar a recordar que Gerwig va ser nominada com a directora abans. I que «Barbie» està nominada a millor pel·lícula. Però no és la preferida i, davant d’altres pel·lícules de la directora, cap no és tan sarcàstica i punxeguda. A més, tractaven de relacions familiars o èpoques passades. Però Barbie parla de l’avui i de l’ara, del present entre homes i dones. I això, cou.

Sobre la categoria d’actriu, potser contra la sospita, sí que està nominada America Ferrera com a secundària. Donar suport al seu al·legat feminista queda bé. Però jo retinc encara a la meva ment el treball d’interpretació de Margot Robbie, a fer créixer el personatge fins a omplir-lo d’humanitat, en aquest pla d’emoció i records amb totes les mares i filles del món i aquestes llàgrimes que posen un nus a la gola. Ella suporta tota la càrrega emocional de la pel·lícula i amb la seva «Barbie» llança un missatge davant de la deshumanització del món cap a les dones. Recorda que som persones. I penso si, potser, la cosificació dels nostres cossos i la nostra imatge (la mateixa que es denuncia respecte a «Barbie» sobre nosaltres) és tan quotidiana que alguns acadèmics no hi han vist una interpretació, en ser una dona. En canvi, sí a Gosling, menys comú de veure en un home.

És esgotador els qui ens titllen de gemegaires. És clar que els Oscars són una indústria. Potser només és el de sempre. Que tres quartes parts dels qui decideixen les nominacions són homes. Que la majoria de pel·lícules reconegudes tenen protagonistes masculins. Que només hi ha una dona nominada a la categoria de direcció. Que només han estat vuit dones nominades com a directores en tota la història… Quina casualitat que sempre n’hi ha millors que nosaltres.

Els qui s’alegren perquè pensen que el feminisme està rabiós per això, s’equivoquen. Hi ha qüestions de vida o mort per a nosaltres més importants. Però això forma part del que és simbòlic. Per això, potser la victòria no és un Oscar sinó ser la pel·lícula més taquillera del 2023 i amb tant d’impacte social. Diuen que potser és el gènere, que la comèdia no és tan important davant dels drames. I el problema és que hi ha qui segueix sense veure que el fons de Barbie és just això. Contar el drama quotidià cap a les dones.