Algú preocupat per la infància assassinada i abusada?

La setmana passada es va produir un altre assassinat contra una dona i els seus fills per part del pare. S’ha parlat de violència vicària i d’una severa depressió del progenitor. Apareix novament el risc d’estigmatitzar la malaltia mental amb el maltractament. Masclisme i depressió no són incompatibles, ja que el primer és un patró cultural. Però sí que sabem que no totes les persones amb depressió acaben assassinat les seves parelles o fills.

El registre marca, a l’abril, set menors assassinats el 2024 pels pares. És la xifra més alta de la sèrie històrica, des del 2013. I quan se senten les declaracions institucionals sembla que no es pot fer gaire més. De veritat hi ha algú preocupat i treballant per habilitar altres vies de detecció eficaces? Quan entendrem que la denúncia no és tot i que els sistemes de salut poden servir per fer-ho? Quan comprendrem la dificultat de denunciar quan l’agressor presenta malalties mentals? Es prendran mesures o quedarà tot en condol? Algú està fent autocrítica per potenciar la detecció i la prevenció?

Per si aquest panorama no és dur, obrim-ne un altre. Així, en brut, les dades de la Fundació ANAR: la violència sexual amb la infància i l’adolescència ha augmentat un 55,1% en els darrers cinc anys i un 353% en els darrers quinze. Vuit de cada deu agressors són coneguts de la víctima, on el pare o la parella de la mare representa gairebé el 30%. El 78,7% de les víctimes són nenes i dones. Per cada 100 nens agredits, es registren 401,5 agressions a nenes i adolescents. El 70,3% no rep cap tractament psicològic després de l’agressió.

Aquesta realitat existeix, per poc que es comenti, i forma part del dia a dia. Hi ha nenes i nens en aquest país que conviuen amb els seus agressors, que amb prou feines dormen o descansen perquè temen ser abusats en el silenci i en la foscor, que troben a l’escola l’únic espai de refugi, que estudien amb angoixa, que tenen por de delatar els seus coneguts i que no poden confiar per parlar en qui el deuria protegir.

La infantesa i l’adolescència són la població adulta del demà. Tenen drets i això sembla oblidar-se. Amb què s’investigui una mica, s’obren pistes. He perdut el compte de la quantitat de mares que quan denuncien violència de gènere i han volgut defensar i protegir els seus fills i filles se’ls ha girat el sistema en contra, titllant-les de manipuladores, amb informes injustos, sense reparar en l’opinió dels nens i nenes. I mares que han denunciat les seves parelles per abusar sexualment dels seus fills i filles, els casos dels quals es van arxivar sense més investigació mentre escoltaven sobre elles la frase de «ets capaç de portar a la presó el pare dels teus fills?». Aquest tema no obre informatius, gairebé no està en programes polítics setmanals, però hi és, cada dia. I la impotència és pensar com no passarà aquest horror contra la població més indefensa si fem veure que no és estructural, que és excepcional, i molts s’encongeixen d’espatlles.

Subscriu-te per seguir llegint