Hi haurà futur per al 8M?

Aquests dies recordava quan el referent Nando López, el dia de l’Orgull, va fer una reflexió molt valenta. Parlava de la LGTBIfòbia, del negacionisme, de les polítiques contra els drets però, també, de la banalització: «Fart del «love is love», de la «sponsorització» festivalera i superficial, de cobrir amb «brilli brilli» i coloraines vanes una reivindicació tan essencial com la del dret a ser. Fart d’icones de posar i treure, que es prefereixi la imatge oportunista de certs personatges mediàtics i, sovint, conscientment ambigus al compromís i la bel·ligerància constant de tantes persones que sí que ens han obert i obren camí». Les seves paraules em recordaven quan Shangay Lily denunciava l’explotació de l’Orgull.

Si hi ha alguna cosa que m’ha distanciat del 8M, ha estat aquesta apreciació de López, que jo trasllado al Dia de la Dona. Per això, vaig preguntar a les meves seguidores a xarxes la seva opinió davant la jornada del 8 de març. No he rebut mai tantes respostes que esmenten decepció, incertesa, frustració, desorientació, oportunisme, frivolitat, indecència, exigència i ràbia. La decepció de no identificar-se amb un moviment quan perd la seva essència de ser i la seva genealogia. La incertesa davant del negacionisme que ens anul·la. La frustració que no es parla de les vides carregades de violència sinó d’usar el feminisme com a aparador. La desorientació de veure com es difumina dins del moviment la nostra agenda, revestint de drets invents i desitjos patriarcals. L’oportunisme d’apuntar-se com a feministes sense saber ni de què parlen, d’apropiar-se, d’ocupar espais per callar-nos i del protagonisme dels qui volen ser el nen al bateig, la núvia al casament i fins i tot el mort a l’enterrament, quan hi ha un només dia del calendari dedicat a reivindicar els nostres problemes. La frivolitat de fer una desfilada de postureig, de vendre com a festa i diversió un dia de reivindicació i de recordar les nostres assassinades. La indecència de situar com a icones feministes falsos compromisos i ambigüitats, anul·lant i ridiculitzant les nostres precedents. L’exigència que només es demana al moviment feminista de ser perfecte i exemplar, obligant-lo a abastar tots els problemes existencials del món, o ja saps, no ets bona feminista i t’emportes una dosi d’assenyalament i culpa. La ràbia que es mercantilitzi un dolor i un patiment que ni han viscut.

Potser tot sigui més senzill: l’interès de treure’ns el poc poder que triguem anys i dècades a conquerir. Callar el drama de dones asfixiades per la por i de mares emmordassades pel temor. Si no parlem dels nostres problemes, es crea la indiferència. Que n’hi ha que van d’aliats però callen les dones per modelar-nos al que volen que siguem. Però, malgrat la fatiga i el cansament aquí estem, resistint. Per què? Perquè el feminisme ens ha salvat. I no permetrem, encara que això se’ns emporti per davant, que destrueixin el futur d’un moviment que ens ha donat vida, per poder seguir salvant-ne d’altres.

Consulta aquí totes les notícies de Diari de Girona

Subscriu-te per seguir llegint