Aturats i en pànic

El món es mou amb una acceleració important alhora que la incertesa també va creixent. Tot va ràpid mentre no sabem ben bé què passa ni quina és la solució. Cada setmana apareixen nous vectors que afegeixen inquietuds.

Per un costat les econòmiques: recentment hem sabut que el Regne Unit i Japó han entrat oficialment en recessió, amb Europa i Estats Units aguantant com poden, per superar les eleccions de juny i novembre respectivament, insuflant deute a l’economia. Xina està intentant resoldre problemes greus derivats de l’enorme bombolla que ha creat durant 30 anys.

En un altre costat tenim l’evolució de les tecnologies disruptores. Tant la penetració de tecnologies renovables, la del cotxe elèctric, com la intel·ligència artificial van a ritmes exponencials que, per una part resoldran alguns dels problemes que tenen les economies però, per altra, deixen entreveure que aniran a un ritme més alt del que la societat pugui digerir, amb el perill que comporta això. Avui ja s’intueix que la intel·ligència artificial ens pot provocar més maldecaps que els beneficis que ens pugui donar, a causa que el seu ús benèfic va més lent que el seu perill. 

A l’altra banda, la caiguda dels preus del gas al mercat internacional i del preu del carboni a Europa fan sospitar que moltes inversions renovables frenaran el ritme en els propers anys, fins que es trobi la clau per la seva rendibilitat. I en el costat climàtic la notícia de la setmana ha estat la publicació del model numèric que preveu l’aturada del corrent atlàntic que porta calor des del golf de Mèxic fins el nord d’Europa. Cal saber que nosaltres vivim al paral·lel 40º, més o menys el mateix que Nova York, i ja veiem el fred que hi fa allà en comparació al que fa aquí. Doncs bé, Oslo, Estocolm, Helsinki i Sant Petersburg es troben al paral·lel 60º, també conegut com el paral·lel de les coníferes. Per saber quin és el clima de Noruega sense el corrent del golf cal mirar el que passa al costat d’Amèrica, on no hi és. El paral·lel 60º a Canadà passa pel mig de la badia de Hudson, no hi ha gairebé ciutats, només Anchorage a Alaska. Tota la vida es troba entre els paral·lels 50º i 55º. A Europa el paral·lel 50º passa per París i Praga i el 55º per Glasgow i Copenhage. Tota la part d’Escòcia, Dinamarca, Suècia, Noruega i Finlàndia esdevindrien territoris inhabitables, com la part del Canadà actual. A això cal restar la pujada de la temperatura del canvi climàtic, és a dir, si la baixada de la temperatura per la frenada del corrent del golf és de 10ºC, per exemple, i l’augment de temperatura pel canvi climàtic és de 2 o 3ºC, la baixada serà de 8 o 7 graus. I aquí com ens afecta? Sembla que el model per la zona d’Espanya preveu vents dominants de sud-oest, que porten pluja a l’Atlàntic i el famós garbí sec i calent aquí, el vent de la fam, més o menys el que domina aquests dos anys de sequera. El resultat és un augment de la desertificació, pluges a l’Atlàntic i sequera al Mediterrani.

Doncs aquest és el panorama que es veu aquesta setmana: les economies mundials no saben com resoldre una hipotètica recessió global, les tecnologies disruptores van a velocitat accelerada i la sequera a casa dona senyals de ser permanent. La societat sembla que comença a veure que les coses no van bé, com ho mostren les manifestacions dels pagesos, o les solucions dels hotelers a generar la seva pròpia aigua donat el cas que l’administració responsable va tard o no sap què fer. Els hotelers també comencen a posicionar-se prenent el camí de la sostenibilitat veient que poden perdre la seva activitat si no fan els deures. L’error de frenar el ramal de la línia de 400 kV des de Bescanó a Riudarenes per alimentar el parc de Tordera, node clau per alimentar la Costa Brava sud i l’Alt Maresme, ara es comença a fer visible. El paradigma és que no hi haurà aigua sense energia. La Generalitat continua anant per darrera del problema: l’augment de 100 Hm3 que ara està projectant està lluny de les necessitats del territori. Al nord, a l’Empordà, la Muga no podrà subministrar suficient aigua a la comarca i adjacents, cosa que demana haver de pensar en una dessaladora de 100 Hm3 per a les comarques de Girona. I, si el model del corrent del golf és cert, l’Ebre veurà confirmat el cabal per les pluges a la seva capçalera, cosa que fa pensar que definitivament també caldrà connectar el riu amb les conques interiors.

Resulta xocant el contrast entre els elements anteriors i la inoperància de Catalunya. Des d’aquí ens ho anem mirant, com si el que passa no tingués a veure amb nosaltres. Repeteixo, el benestar dels catalans va enrere: el PIB per habitant, descomptant la inflació, retrocedeix, vivim de l’accés al deute. Els serveis públics com salut, ensenyament, atenció a la gent gran i seguretat, i el poder adquisitiu, els paràmetres que defineixen l’Índex de Desenvolupament Humà (HDI), van enrere. I aquí com si no passés res, mirant-ho impassibles: ni augmentem les renovables, ni posem prou punts de càrrega pels cotxes elèctrics, ni fem el pla per abastir d’aigua a l’economia. Els vinyaters demanen aigua per salvar els ceps, però estan contra parcs eòlics. Els ramaders demanen aigua i menjar pels animals, però estan en contra dels parcs fotovoltaics i no actuen amb prou rapidesa per convertir els purins en biogàs. Els hotelers demanen aigua pels seus turistes, però estan contra el parc Tramuntana i contra els parcs fotovoltaics. Els industrials demanen aigua pel procés i energia renovable per la seva activitat per ser competitius amb l’exterior i els posen entrebancs fer els parcs renovables per abastir-se. 

Mentre tot això passa, la inflació torna a despuntar, no amb el pendent que ho va fer el 2021. El conflicte del canal de Suez i els problemes del canal de Panamà deixen menys vaixells disponibles pel trànsit (perquè ara és més llarg) i d’alguna manera frenen la globalització, necessitant més producció local, amb l’efecte inflacionari que això comporta i les conseqüències amb els tipus d’interès.

La foto que acabo d’exposar no és massa optimista. Però el pitjor de qualsevol problema és no tenir un projecte estratègic, no tenir l’actitud per afrontar l’embat que ve, no fomentar la resiliència de la societat, no disposar d’un lideratge clar i valent que condueixi aquest embat. I això sí que fa pànic: anar pendent avall, sense frens i sense conductor.

Subscriu-te per seguir llegint