Microburgesia «low cost»

Continuem patint els estirabots causats per la pandèmia. Als desequilibris monetaris derivats d’una economia que té el model esgotat, que es va veure altament alterada pel Covid 19, ara s’hi ha afegit el conflicte entre Israel i Iran. Per sort sembla que l’enfrontament no serà total, però aquesta setmana els efectes en l’economia s’han percebut clarament. La desglobalització que va començar el 2020 es veu encara en el trencament d’estocs de productes bàsics, com la pèrdua temporal de certs medicaments, de certs components químics o electrònics. Aquell ordre mundial en el que les matèries primeres venien d’un lloc o altre del món de forma segura i immediata, el que havíem batejat com a «just-in-time», s’ha esvaït, afectant la nostra vida diària en coses importants. No només es veu trencat el subministrament de les meves gotes dels ulls pel glaucoma, sinó que ara també veiem que manquen medicaments per quimioteràpia i obliguen a aturar el tractament a mig fer.

Des que va començar la invasió a Gaza el comerç mundial s’ha vist modificat pel tancament del canal de Suez als grans vaixells portacontenidors. Això ha frenat més la globalització pel fet que el trànsit d’occident a orient i viceversa s’ha allargat i, pel mateix nombre de vaixells, hi ha menys viatges disponibles. Al mercat això ha tingut conseqüències clares, amb menys entrades de productes de Xina i de Turquia, fent que els productors europeus no donin abast a produir la demanda del mercat, cosa que porta a un augment de preus de molts productes i a un augment de la inflació. Aquesta setmana, quan semblava clar que les bufetades entre Israel i Iran serien importants, el preu de l’energia fòssil s’ha enfilat, fins a 92 $/b el barril de petroli Brent i fins 33,5 €/MWh el gas natural, tornant a baixar fins 87 $/b i 30,7 €/MWh respectivament a final de setmana. La borsa de Nova York, que semblava insensible al que passa a l’economia real, també ha començat a tenir por, baixant un 4,5%. El risc que es tanqui l’estret d’Ormuz, per on passa el 35% de tot el petroli mundial, fa tremolar l’economia només de pensar en els conseqüències que tindria.

Europa ja s’havia empobrit pels efectes post-pandèmia amb una elevada inflació, amb pèrdua de poder adquisitiu corresponent i amb una emissió gegant de deute. Està en peu de guerra amb els agricultors per les mesures de sostenibilitat al camp i la ramaderia, i perd el sector de l’automòbil i de la indústria química en grans proporcions. Estem anant poc a poc a un empobriment continuat que encara no es nota en el dia a dia de forma clara. L’aprimament de la classe mitja es fa poc a poc, amb la dificultat a comprar habitatges, cotxes i altres béns de llarga durada. La pàgina d’economia real de CaixaBank Research ens mostra com el consum presencial va caient mes a mes i que ho fa més en la compra de béns duradors, en el transport i menys en les categories de turisme, oci i restauració. També ens diu que els sectors d’edat que més consumeixen són els que tenen entre 16 i 29 anys, seguit dels que tenen més de 65 anys, front als grups d’edat que tenen entre 30 i 64 anys que controlen la seva despesa. El turisme internacional continua anant bé, sobretot l’alemany, el d’Estats Units, i altres països, amb menys turistes de França i de Regne Unit. El saldo comercial de béns amb l’exterior a Catalunya és raonablement bo, i l’aportació del turisme té una força històricament mai vista, arrossegant tota l’economia cap aquest sector. 

Que l’economia tingui com a base principal el turisme pot ser bo temporalment, però no de forma estructural. Els baixos salaris del sector en conjunt són una crida important per la immigració, la demanda de pisos turístics aporten molta més pressió a les dificultats del mercat d’habitatge (deixant de banda la mala política dels governs en habitatge públic i en lleis reguladores del lloguer), i demana més recursos que avui són molt escassos, com l’aigua. L’efecte que també aporta tenir llocs de treball amb salaris baixos, i segurament en economia submergida, és la baixa cotització a la seguretat social per mantenir les pensions, la sanitat i l’ensenyament.

Per tot això la Unió Europea ha recordat al govern espanyol que haurà d’ajustar la despesa de les pensions en un 0,8% del PIB, a més d’haver de reduir el deute en 1% cada any i de dedicar un 0,7% més del PIB a la fabricació d’armes per defensar Europa.

Es pot veure com la davallada avança de forma soterrada, amagada per la quantitat de llocs de treball que han creat els bars, restaurants i hotels. Però les conseqüències d’aquest model són terribles, amb metges i mestres en molts llocs turístics que no troben habitatge i han de viure en caravanes, i amb famílies que no els queda altra solució que saltar la llei i ocupar pisos, una dinàmica tolerada.

La decadència ja és progressiva i continuada, i per això no ens podem permetre un xoc com el de l’estret d’Ormuz que posi el preu del petroli a 140 $/b que certificaria amb tota la cruesa com la classe mitjana s’ha empobrit. Avui molta d’aquesta gent pot anar a fer cerveses i a restaurants, però, si se li fa malbé la rentadora o el cotxe, són incapaços de fer front a aquesta despesa, havent de demanar ajuda a la família (si és que pot) o una bestreta en el lloc de treball... perquè el crèdit de la targeta (al 22% d’interès!) ja el tenen esgotat.

Com explica l’economista Marc Vidal, la crisi és un aspecte emocional, la pèrdua de poder adquisitiu és una qüestió objectiva i tècnica. Que aquesta pèrdua no s’hagi traslladat al sentiment de la gent, no vol dir que no estiguem en una situació greu. Perquè abans la gent invertia els diners en la compra d’un habitatge, en la compra d’un cotxe, o en un pla d’estalvi i no els quedava romanent per fer restauració i oci. Ara, després del tancament de la pandèmia, la gent no pot comprar aquests béns duradors i gasta tota la liquiditat que té en passar-s’ho bé, en un carpe diem, qui dies passa any empeny. És l’aprimament de la classe mitjana que un dia s’adonarà que ha deixat de ser mitjana per ser baixa.

Subscriu-te per seguir llegint