Galícia, Euskadi, Europa, Catalunya, Girona

L’exhaustiva informació donada per aquest periòdic sobre les eleccions autonòmiques de Galícia m’estalvia la feina de comentar les mateixes. No obstant, vull fer uns breus apunts. El primer sobre el guanyador, el Partit Popular i el seu cap de llista, l’Alfonso Rueda, per dir que, malgrat algunes opinions publicades per la premsa escrita i les encara més nombroses ofertes per las tertúlies radiofòniques i televisives, el seu ha estat un triomf net i clar, innegable. Quan s’obté una victòria com la del diumenge passat, no calen comentaris, sinó constatacions del recital polític del PP que, si compto bé, porta guanyades cinc convocatòries electorals seguides. Senyal que ho ha fet bé. El segon, els gràfics oferts pel diari La Voz de Galicia haurien d’ocupar i preocupar al PP si vol guanyar el sisè tour: Professionals liberals i gent jove han votat majoritàriament al BNG; la gent del món rural a Rueda i al PP. I, el tercer, el PSOE ha punxat –no diguem Sumar i Podem– i es troba en caiguda lliure. Els socialistes d’en Pedro Sánchez van sobrats i no han interioritzat que les pugnes dins del partit i la improvisació en matèria de candidats no són bons aliats per triomfar.

Pertanyo al grup d’opinadors que no fan extrapolacions d’uns resultats com aquests, estrictament autonòmics i gallecs, a futures confrontacions electorals. És el cas de les ja convocades eleccions al Parlament d’Euskadi, on la baralla per a la victòria es preveu que sigui entre el PNB i Bildu. La direcció del PNB ha rellevat a Íñigo Urkullu fent cas omís al consell de sant Ignasi de Loiola, fundador dels jesuïtes, quan va aconsellar als seus deixebles que no s’havia de fer mudança en temps de desolació. Urkullu ha tramès seguretat i predictibilitat, virtuts que no semblen apreciar Andoni Ortuzar Arruabarrena i els seus companys de l’Euzkadi Buru Batzar. L’Ortuzar se la juga. De tota manera, pel que fa a les següents, les europees, si prenem com a punt de partida l’arribada de Pedro Sánchez a La Moncloa –via moció de censura d’una majoria parlamentària estrafolària– i seguim per les seves investidures –les dues a càrrec d’una aritmètica parlamentaria impròpia, aconseguida per la col·laboració de l’extrema esquerra i d’altres partits polítics, dos d’ells de centredreta i tres radicalment oposats a la unitat d’Espanya, bé que podem imaginar que el PSOE no es trobarà a la pole position quan les del Parlament Europeu, sinó que acabarà segon gràcies a la batussa entre Yolanda Díaz i Pablo Iglesias, que divideix l’esquerra extrema, i a la regla electoral que converteix tota Espanya en un únic districte. Si endemés la campanya electoral es fa en clau interna, com s’han vingut fent, el PP pot recollir vots en geografies impensables. Tot i això no es pot descartar que en Pedro Sánchez avanci les eleccions generals en un intent desesperat per salvar la seva cadira presidencial i li posi un plus d’espanyolitat per evitar que l’Alberto Núñez Feijóo es faci amb la peça a caçar.

Si no es donés aquest supòsit ni tampoc el segon factor –unes eleccions a les Corts Generals a finals d’any o pel febrer de 2015– que avui es troba a la sala de recanvis.

Tot diu que hi haurà eleccions anticipades al Parlament de Catalunya. ERC sap que la seva gestualitat no amaga ni pot amagar la realitat: governa amb 33 diputats en front del 135 que s’asseuen a l’hemicicle de la plaça de la Ciutadella de Barcelona. No és que sigui un fet anòmal; és un fet exòtic que només a Catalunya es pot donar. Mentre ERC doni suport al PSOE a Madrid, el PSC no liderarà ni se sumarà a cap moció de censura. Per això, el seu pragmàtic líder, en Salvador Illa, es limita a qüestionar l’acció de govern dels republicans i poc més. El vent bufa a favor seu segons totes les enquestes, les oficials dels governs de la Generalitat i de l’Estat, les privades dels mitjans de comunicació d’aquí i de Madrid, i les encara més privades dels partits polítics amb presència a Catalunya, inclòs el PP, que per alguna cosa la gent que envolta al seu líder nacional deixa caure que cal parlar amb JxCat malgrat els indults concedits, la futurible inconstitucional amnistia i tutti quanti, com ara la seva reincident voluntat, expressada de nou fa pocs dies, de separar Catalunya d’Espanya. El somni etern i infantil de nombrosos catalans.

Això i tot, malgrat que les peces mesurables es trobin col·locades així, és a dir, aviat tocarà Euskadi, després Europa i seguirà Catalunya, s’haurà de comprovar si aquesta és la seqüència real. Pel cas que ho sigui, s’haurà d’avaluar el resultat que obtingui el PSOE a les europees, que pot arribar a ser calamitós. Si fos així, entre catastròfic i fatídic, si el PSOE encara segueix al Govern d’Espanya no li agrairà al PSC la seva determinant aportació en número de diputats i de senadors quan les legislatives de 2023. Tot el contrari: es convertirà en un accessori que li restarà vots i en Pedro Sánchez no serà imatge per passejar per Catalunya. Salvador Illa es convertiria en una màquina de tren frenada per Madrid. Els vents d’avui poden no ser els de començament de l’any vinent. I d’aquí arribem a Girona, on avui l’alcalde Lluc Salellas campa al seu aire gràcies a l’herència de Marta Madrenas, però on dos membres dels consistori es troben a l’espera dels resultats de les eleccions catalanes: Gemma Geis (JxCat) i Sílvia Paneque (PSC). Si un dels seus partits o els dos es troben en el govern, la moció de censura a Salellas estarà servida. Sempre he dit que l’actual tripartit que governa Girona és la suma d’interessos contraposats. Observin què succeeix a l’Ajuntament de Barcelona: l’entesa pressupostària entre el PSC, Comuns i ERC és l’avantsala d’un govern municipal a tres que alhora ens anuncia un nou tripartit d’esquerres al Palau de la Generalitat amb PP, Vox... i Junts a l’oposició si en Carles Puigdemont no és amnistiat.

Subscriu-te per seguir llegint