La corrupció recurrent

La corrupció sembla intrínseca al ser humà però, en la nostra societat, les persones que la practiquen i aconsegueixen ascendir socialment solen ser admirades. La primera vegada que la vaig veure de prop va ser quan un amic, cap d’un taller de cotxes, em va explicar que quan tenia un problema de tubs d’escapament sempre enviava els clients a un taller (A) que ho reparaven bé. Cada vegada que els enviava un client rebia un xec com a comissió (ara d’aquests «regals» en diuen fidelització de clients) que ell retornava sistemàticament. Tot normal fins que al taller A hi va arribar una remesa de tubs d’escapament defectuosa que van decidir instal·lar als cotxes. Els tubs es van fer malbé ràpidament i els clients dels que havien acceptat el suborn van haver de tornar a pagar la reparació, els van dir que s’havien donat algun cop. Tots els tallers sabien que els tubs eren defectuosos però sols els que van anar a tallers que no acceptaven suborns van poder gaudir d’un recanvi gratuït. En transaccions comercials això era (és?) habitual i no sols a Espanya. Un conegut va ser representant d’una multinacional americana de l’acer i li van encarregar d’intentar entrar al mercat alemany. Ho va intentar per diferents camins fins que es va adonar de que calia pagar comissió i així ho va aconseguir.

Quan tractem de la corrupció dels organismes públics hi ha diferents tipus de delictes. Els que directament enganyen, adjudiquen contractes de productes o serveis a preus inflats, i cobren la diferència i els que cobren comissions per fer adjudicacions a determinades empreses. En els dos casos els que es fan rics poden ser particulars (els anomenaré «xoriços» directament) o institucions com és el cas dels partits polítics per posar un exemple recurrent. En Roldán, en Millet o ara sembla que en Koldo són simples xoriços que engreixaven els seus comptes corrents. El cas del 3% de Convergència Democràtica o el de la trama Gürtel els destinataris principals eren els partits polítics. Si els primers robaven i cobraven comissions i la responsabilitat és personal, els segons, de vegades se’ls vol excusar, no s’han enriquit diuen, però són tan o més greus. Com a partits haurien de ser exemplars i les entrades irregulars són uns diners que eludeixen els organismes de control democràtic, són una perversió de la pròpia democràcia. Els que cobren comissions juguen amb avantatge perquè tenen uns diners que no declaren i això els permet fer coses (en processos electorals, per exemple) que els que són legals no es poden permetre. En tots els casos el que ha fallat són els mecanismes de control i els responsables dels departaments tenen una responsabilitat política i han de renunciar al càrrec. Àbalos s’hi ha negat, diu que no vol viure amb l’estigma de ser corrupte i vol demostrar la seva innocència. El crec, però no pot eludir la responsabilitat política. Sembla que cregui que si deixa l’escó no es podrà defensar (?).

Com en altres temes el que fora normal seria que els partits tinguessin un acord de que seran impecables amb la corrupció, deixaran investigar i que la justícia faci la seva feina i actuaran en conseqüència. I una cosa important de l’acord entre partits hauria de ser rehabilitar al falsament acusat, cosa que avui ningú fa. Recorden el cas de Demetrio Madrid, president de Castella-Lleó, falsament acusat per un jove Aznar de corrupció. Madrid va dimitir i Aznar va aconseguir la Presidència però quan la justícia el va eximir de tots els càrrecs ningú el va rehabilitar. Crec que part de les declaracions d’Àbalos tindrien resposta si es contemplés la rehabilitació.

Els partits no volen acordar res sinó que es dediquen a fer-ne una guerra d’acusacions sense cap ni peus. Em recorda el meu temps d’universitat en què companys del PSUC, quan va enfonsar-se una mina a EUA, deien que passava perquè era una societat capitalista i quan va passar en una mina d’un país de l’est no sabien què dir. Aquí la corrupció és una cosa terrible si és del partit contrari i és diferent si és del propi. El problema de mascaretes és igual de rebutjable sigui Koldo, el germà de l’Ayuso o el cas de l’ajuntament de Madrid i s’hauria d’investigar en tots els casos sense intromissions. I ja no diguem quan es fan generalitzacions del tot inapropiades.

Si de veritat volguéssim treballar eficaçment per fer disminuir els casos de corrupció hauríem de treballar per consensuar una norma que reunís eficàcia, rigor i responsabilitat (evitant escarafalls i cridòries exagerades) i educar la societat en una ètica tal que des del no pagament d’impostos fins al cobrament de comissions (sigui qui sigui el que ho faci), sempre sigui considerada una cosa socialment rebutjable. Mentre continuem acceptant-ho (o pitjor aplaudint-ho) i la nostra reacció depengui de qui ho fa, anem malament.

Mentrestant hem arribat als dos anys de guerra a Ucraïna, una guerra creada per un somni imperialista de Putin i ara fa prop de cinc mesos de la matança de Hamas, inici de la guerra de Gaza. Les imatges, en un cas i altre, són terribles però aquesta setmana el President Zelenski ha dit que des de l’inici de la guerra han mort uns 31.000 soldats ucraïnesos, un nombre semblant al de civils palestins morts a Gaza a mans de l’exèrcit israelita. La guerra d’Ucraïna és una guerra que vulnera el dret internacional, està enquistada i cada vegada té menys sentit però no es veu cap intent d’acabar-la. Si el motiu de la guerra de Gaza és l’atac injustificable de Hamas que va afectar a un nombre limitat d’israelians, la guerra s’ha convertit en un conflicte desigual en què els que gaudeixen d’una superioritat armamentista aclaparadora no reconeixen cap límit, ni els mínims que imposen els drets humans.

Subscriu-te per seguir llegint