Precampanya

Aquests dies de començament de la precampanya torno a sentir com es reactiva a Catalunya la revolta contra la Constitució del 78 amb la campanya de que Espanya no és una democràcia. Avui em saltaré la norma de no parlar de la meva història personal perquè crec que reflecteix la de moltes persones que vam lluitar contra el franquisme. Crec que reivindiquem poc la història i l’hauríem d’explicar més a les noves generacions. Quan ara veiem a Putin i altres dictadors com eliminen els discrepants, jo recordo el que era la dictadura franquista, era el mateix. Ho vaig intentar explicar als meus fills. Una de les coses que havia viscut i els explicava era que ja als anys 1960 en què el règim feixista intentava fer veure que hi havia justícia i un xic de llibertat, un estudiant company meu es va quedar una nit amagat a l’edifici de la Plaça Universitat i va escriure «Llibertat» en un dels patis. Un bidell el va agafar (la majoria eren policies o addictes al règim), el van jutjar, va passar un temps a la presó i després el van enviar a fer el servei militar al Sàhara sense permisos. El vam tornar a veure després de 4 anys, havia sigut maltractat a la presó i a la milícia i tenia problemes mentals. Molta gent de la meva generació seguint les petjades dels que havien lluitat contra la dictadura en les èpoques més fosques van ser castigats. Jo mateix vaig patir un càstig, tres anys sense poder-me matricular a cap universitat espanyola, per ser un dels organitzadors de «La Caputxinada» on es va presentar el sindicat democràtic d’estudiants. Vaig perdre la beca i em vaig haver d’espavilar per poder sobreviure. Somiàvem amb les democràcies europees, volíem ser com els països europeus occidentals.

I uns anys més tard, després de la mort del dictador, vam tenir l’ocasió de participar en la transició, es va consensuar la Constitució del 78 que feia d’Espanya una democràcia i que junt amb els estatuts d’autonomia van ser ratificats per àmplies majories de ciutadans. La democràcia espanyola va ser revalidada per Europa quan ens vam convertir en membres de la Comunitat europea. Em sento orgullós d’haver col·laborat en aquell procés. Per això vaig viure amb un neguit especial les sessions parlamentàries del 6-7 de setembre de 2017. Uns partits polítics que podien existir i defensar la seva ideologia lliurament gràcies a la Constitució van intentar derogar-la (i de passada l’Estatut d’autonomia) de forma barroera i il·legal perquè la Constitució diu com es poden canviar les regles de joc i no ho van fer seguint les regles que ens havíem donat col·lectivament. Tot el que s’ha esdevingut després té el seu fonament en aquelles funestes sessions. Els independentistes mai parlen d’aquelles jornades negres del Parlament, potser perquè saben que va ser una il·legalitat de la que es derivaven actes punibles. I avui ens diuen que ho volen repetir. Sembla una broma però és real. Mentre s’obliden del que van fer el 6-7 octubre 2017, ens volen fer creure que no van fer res mal fet, que són més demòcrates que ningú (dels que es proclamen purs i casts deslliureu-nos Senyor, sempre enganyen). I tot això ens ho diuen uns dirigents com Puigdemont o Aragonès que venen de famílies que van fer una petita fortuna durant la dictadura, no la van combatre mai i poc van fer per democratitzar el país.

En aquestes eleccions a part de les tres opcions majoritàries, PSC, ERC i Junts, tindrem un conjunt de partits a gran distància (Comuns, CUP, Vox i menys probable Ciutadans o Aliança Catalana i algun altre candidatura que es pugui confegir a darrera hora) i un Partit Popular que només diu que s’ha d’acabar amb Sànchez i els partits independentistes (tot negatiu i mai expliquen quin és el seu projecte) i que creixerà a costa de Ciutadans que segurament desapareixerà i potser també a costa del retrocés de Vox. La proposta dels 3 principals aspirants es basa en si tornem a donar suport a l’èpica del procés (el passat) que tant mal ha fet a Catalunya o la volem governar de forma efectiva (el futur que ara mateix estan discutint a la campanya basca), sense estridències.

PSC, ERC i Junts es presenten amb tres programes clarament diferenciats. Junts és pura èpica, pur passat, defensa que el que va fracassar amb Puigdemont com a President, ara ho faran bé i ara sí ho aconseguiran sobretot perquè (no ho diran mai) són decisius a Espanya. Amaguen que ho són per una casualitat del destí, Puigdemont deu pensar que li ha caigut un regal inesperat com quan el van nomenar President, recordem que en Mas se’l va treure de la màniga en el darrer moment. Un Junts dividit ho ha deixat tot en mans de Puigdemont, un líder fracassat que s’ha imposat fins i tot en el nom de la candidatura.

ERC està entre l’èpica, reivindicant el referèndum, i la independència com a objectiu i una pràctica de govern i pactes amb els socialistes que dona a entendre que vol aterrar a la realitat. No és capaç de deixar l’èpica per por a perdre vots, la seva gestió de govern no té un balanç massa positiu.

El PSC s’allunya totalment de l’èpica, segueix la doctrina de Tarradellas i més encara de Pallach, Catalunya existeix, no cal posar l’èmfasi en la seva identitat sinó en governar-la bé. Sense deixar de protegir la llengua i la cultura catalanes, el PSC posa l’èmfasi en governar Catalunya, en defensar els serveis, ensenyament, sanitat, serveis socials, habitatge a més de fer front a la sequera i impulsar les energies renovables com a principals reptes. I no cal dir-ho l’altre gran diferència és que Junts i ERC reivindiquen el referèndum i el PSC el federalisme, com acaba de fer Illa a la conferència a la London School of Economics.

Subscriu-te per seguir llegint