Si no fos

Fa quatre anys i pocs dies que el president Puigdemont fou aclamat per una gentada a Perpinyà. Tothom estava molt esverat. Jo vaig anar-hi amb el meu amic Ramon Riera –independentista irredempt– i a la zona de premsa vam estar molt agradablement al sol amb Arcadi Espada. Hi havia nervi, tensió. Per a mi era una mica anar a la boca del llop, perquè encara que sembli presumptuós de dir-ho soc una persona reconeixible per a aquest públic, que em professa una barreja de sentiments no sempre prou tranquil·la. Bé, el fet és que d’una banda jo havia de fer la feina, i tenia el repte d’escriure un bon article, i de l’altra sentia el pes de ser en un lloc on les passions estaven massa desfermades per al meu gust. Hi havia els meus pares, també, que sempre et sap greu veure’ls fent el que a tu et sembla fora de lloc –sobretot intel·lectualment.

He de dir que l’organització va ser molt amable i el públic també, perquè a la sortida vaig equivocar-me de camí i uns dels congregats em van indicar la correcta direcció. Van adonar-se de qui era i em van dir: «és per aquí, Salvador». Camí de Barcelona vam decidir parar a dinar a Girona.

Al cotxe vam escoltar el discurs del president i va ser un altre moment de tensió perquè amb el meu amic tenim, en aquest afer, coordenades diferents per situar el centre i la normalitat. Amb l’article acabat vaig posar-me a buscar el restaurant i l’exdirector estimadíssim d’aquesta casa, Jordi Xargayó, a qui dec l’honor de poder escriure aquests articles, em va suggerir Si no fos. El blog de Philippe Regol també em va guiar fins aquella casa que no coneixia i que no n’havia sentit a parlar. Que la porta de l’entrada fos tancada em van posar de bon humor. Recordo el moment de distensió, després d’un matí intens; la noble sensació que per entrar has de trucar i que t’obrin i un cambrer ens donà la benvinguda i ens acompanyà a seure. Al centre de la sala hi ha una taula alta i llarga que arriba fins a la cuina i hi tenim reservats els dos últims llocs. Si hagués hagut de triar dos llocs, hauria triat aquells, que eren els últims que quedaven perquè era dissabte i havíem trucat tard. De vegades, i això cal saber-ho i dir-ho, Déu es fa càrrec dels detalls. Déu no fa xocar trens, ni provoca aiguats, ni els nens neixen amb malalties per culpa seva o de la seva indolència. Però de vegades, per divertir-se, o per tendresa, s’ocupa que quan tu arribis les coses estiguin una mica preparades. Íngrid prengué cura de nosaltres.

No vam haver de demanar i tot ens ho portaren. A Íngrid només li vam dir que no ens agraden les carxofes i la ceba i ella va entendre la resta. Ho va entendre tan bé que ens va portar uns pèsols amb llard que eren un escàndol tal que vam haver-ne de demanar-ne dos, i perquè no en quedaven tres. Les gambes. El tàrtar. No es tracta de fer la llista de plats. El que voldria explicar és el benestar. Ara que em faig gran de tant en tant em tornen a la memòria flaixos de plenitud, pinzellades de lluminositat. Agraïts, el cos i la ment recorden. El restaurant no ens coneixia ni es podia fer càrrec del meu matí, ni de la tensió acumulada, ni del cansament. El restaurant va rebre dos nàufrags que s’havien llevat a les 7 per no trobar trànsit i que arribaven manifestament tard. La sensació que el meu amic Ramon i jo tinguérem és que la casa ens abraçava i ens ho donava tot.

També la resta de clients semblava que ens els haguessin triat especialment per a nosaltres. Tots menjaven amb la fruïció que tan agradable és de veure al teu voltant però sense fer soroll i en un local tan petit tenia el seu mèrit. Vam prendre vi blanc i ho recordo perquè compartíem gelera amb la parella que seia al costat i durant un parell de copes ens vam servir el seu vi. Quan me’n vaig adonar, de seguida vaig disculpar-me. I ells em van dir que se n’havien adonat abans que jo però que no m’havien dit res perquè ja els semblava bé que tastés el seu vi. Evidentment els vam convidar a la seva ampolla però un afer que hauria pogut causar un petit incident es va resoldre d’una manera ben amistosa, com si tots, i no només jo, fóssim hostes d’aquell migdia encantador.

Han passat quatre anys. No he tornat a Si no fos però el restaurant em torna sovint com un dels moments més flonjos i dolços de la meva vida. L’edat esborra les estridències i la memòria fa resum amb arguments que quan ho visqueres no vas contemplar. El dia que Puigdemont semblava capaç de qualsevol cosa a Perpinyà no tenia camins per tornar a casa i avui té més camins de retorn que coses realment importants a fer. De la covid encara no en parlàvem però faltaven 14 dies perquè ens tanquessin a casa i aquella multitudinària trobada va ser sense que ningú ho pogués saber un focus de propagació considerable.

Entre tot aquest renou i sense haver-ho ideat ni tan sols amb un dia d’antelació, vam trucar a la porta de Si no fos i ja eren les tres tocades, i vam tenir el sentiment que se’ns obria un restaurant i se’ns obria el món. Ahir tornant a casa de nit, amb l’aire de la bici elèctrica a la cara, l’hivern que ja és primavera i els pins que ja fan olor d’estiu, em va venir la imatge antiga i per uns instants els meus sentiments i la meva vida, tot s’explicava en aquell retorn.

Subscriu-te per seguir llegint