Un país de jubilats

Puigdemont ha dit que es jubilarà si no pot ser investit i ha estat notícia. Per què? Quina altra cosa podria fer? Jubilar-se i amb deshonor, havent estat incapaç d’haver guanyat una sola elecció al Parlament. El president Aragonès també haurà de jubilar-se si no pot continuar i que Salvador Illa s’eternitzi com a cap de l’oposició no té cap sentit.

No són unes eleccions nuclears ni de grans conseqüències socials, però si no hi ha majoria independentista els trossos acabaran de caure. El que al País Basc PNB i Bildu han fet amb prudència, per estalviar-se el càstig electoral i escenificar una nova etapa més realista, Catalunya es veurà obligada a fer-ho havent ensenyat les vergonyes. Esclar que Puigdemont ha de jubilar-se si no guanya, després de gairebé 7 anys de fer-se l’escàpol i parlant en nom dels catalans quan a la gran majoria no ens representa. Oriol Junqueras vol ser president de la Generalitat. Si Aragonès no pot continuar a la Casa dels Canonges la substitució pot donar-se per feta.

Dimarts a la nit tornant a casa vaig veure que un pobre s’havia instal·lat al porxo de l’edifici, prop del portal. Un llençol li feia com de parapet agafat a la boca d’incendis. Cartrons, matalassos, mantes. La meva filla em va mirar i ja a l’ascensor li vaig dir que era molt important que donéssim gràcies a Déu de la sort que teníem i li va voler baixar unes croquetes i aigua. L’hi vam deixar al costat del llit perquè dormia. Quan l’endemà sortírem camí de l’escola el porter fregava amb lleixiu el terra i la paret, ben a consciència, i ens va explicar com l’havia tret. Això és Catalunya. Algú molt proper al vagabund ens farà la feina bruta pensant-se que és un dels nostres i nosaltres podrem continuar parlant de reconciliació, moderació i amnistia.

Els independentistes entre ells s’hauran arruïnat la barraca i un creient-se que és el que ha guanyat netejarà l’endemà els desperfectes de la revetlla perquè Salvador Illa pugui presentar-se com l’artífex de la reconciliació entre els catalans. I escolta, és veritat que jo vaig dir que hem d’estar agraïts de la sort que hem tingut i que la meva filla va voler-li baixar croquetes i aigua, però encara és més cert que va ser una anècdota i no un problema perquè un porter que limita molt més amb el seu món que amb el nostre va defensar la nostra propietat com si fos seva. Què faríem sense ell?

Els independentistes van ser el nostre problema i ara seran la nostra solució. En les societats devastades com la catalana n’hi ha prou de seure i fer silenci a l’espera que tot giri de manera que la tragèdia es torni farsa i el deliri quedi rebaixat a mim que es mou si li poses una moneda. Què es pot esperar d’un país amb uns mitjans de comunicació que prefereixen creure’s la propaganda de Hamàs que els comunicats oficials de l’Estat d’Israel? Senyora Francis, m’entén? Estem rebregats, calcinats, desfets. Puigdemont diu que es jubilarà si no és president i la notícia hauria de ser recordar-li que fa 8 anys que no ho és. Ja estàs jubilat. Des del dia que vas canviar de cotxe sota un pont que no ets res.

La pregunta és què penseu fer vosaltres. Junts, Esquerra, els que aneu a la llista del Graupera o els que penseu votar-lo. Us jubilareu si perdeu Palau, o després d’omplir el Borràs i de no treure cap diputat? Fins quan fareu servir una ideació absurda de Catalunya per justificar els vostres fracassos? Fins quan fareu veure que teniu alguna idea de com es fa un estat independent? Fins quan fareu veure que no veieu que l’articulació política dels catalans només és possible per a un independentisme de baixa intensitat? Quants zeros més a les llistes de resultats?

La pregunta és si l’independentisme sabrà transformar-se en alguna cosa que inclogui l’enteniment que som un país que ha demostrat que no vol incomoditats ni factures gaire cares. La resposta és fàcil d’imaginar però no per això menys decebedora. Tal com Puigdemont fa 8 anys que està jubilat, vosaltres porteu tot aquest temps dormint al ras i estan ja preparades les galledes de lleixiu que netejaran l’espai que deixareu quan us desallotgin els que us han perdonat. Algun dia haureu d’explicar alguna cosa als vostres fills i de moment no és gaire falaguer el relat que us ha quedat.

La jubilació de Puigdemont hauria de ser una Diada. Un Fossar de les Moreres que puguem honorar quan passin els anys, on reposi simbòlicament l’ànima pertorbada de tants homes i tantes dones que no van entendre la realitat ni per tant la llibertat. El reconeixement de l’error us farà grans. No ben bé el reconeixement de l’error de la independència com a idea –que també– sinó l’atemptat d’haver dut un poble sencer al col·lapse per omplir el vostre buit i no haver-vos d’enfrontar als vostres fantasmes. Tot un poble desmoralitzat per haver-lo dut allà on ja sabíeu –o hauríeu d’haver sabut– que només hi ressona l’eco dels barruts o dels alienats.

Hi ha unes croquetes que han sobrat i un porter a trenc d’alba que quan us ajudi a retirar les flassades recordareu com el volíeu alliçonar i era ell qui us veia caure en el deliri i la marginalitat.

Subscriu-te per seguir llegint