Isabel

Al carrer Fleming ha obert un restaurant del mateix nom i se’n fa càrrec Isabel. No és polit parlar de l’edat d’una senyora però perquè es facin una idea, té un fill de 30 anys, Gerard. Fleming havia de ser un restaurant més de la zona alta de Barcelona, correcte, endreçat, net, sense cap altra ambició que la de tractar bé els seus clients, de ser un bon negoci per als seus accionistes i socis. Però hi ha Isabel i això ha confós les expectatives.

Aquest no és un article ben bé sobre gastronomia, ni sobre Barcelona, ni sobre Catalunya. Ho és una mica, però no ben bé. És un article sobre la dedicació, sobre la cura, sobre l’amor. Isabel podia ser una directora normal d’aquest restaurant. Una supervisora. També n’és sòcia, de manera que podia tenir aquesta posició intermitja d’anar-hi una estona, saludar, comprovar, i tenir un encarregat a qui donar les ordres.

Ha fet tot el contrari. S’hi ha implicat. I ha fet servir els seus galons de directora i de sòcia per escoltar els clients, per saber què volen i fer-ho ella amb les seves mans. Sap vendre les virtuts de la casa però també sap aprendre el que li expliquen i li sembla millor que el que ella feia, i té una clara predisposició al sí que pot realitzar gràcies a les moltes hores de treball que hi posa. Que no té drets laborals, Isabel? Esclar que en té, són els seus deures.

Isabel ja no té 20 anys com la majoria dels cambrers de la casa, Isabel podria dir que està cansada per treballar tant. I sobretot, Isabel podria dir que a casa seva, les coses es fan a la seva manera. Però Isabel és una senyora que estima la seva feina, que estima els seus clients i ens defensa amb el seu afany i la seva paciència, i pot fer d’un lloc que estava destinat a ser un lloc més el millor restaurant de la zona alta de Barcelona, el que fila més prim, el més esmerçat. Un restaurant que estava destinat a serialitzar l’oferta –i la demanda– és amb Isabel una casa on ella és la mare de tots i cuina per a nosaltres com si fóssim el seu fill. L’amanida russa d’Isabel (només si la fa ella en aquell moment) és de molt llarg la millor que pot menjar-se a Barcelona: per la seva frescor, per la seva senzillesa, per la seva exactitud, i és revelador fer l’exercici de demanar-ne dues: la que fan a la cuina i està exposada al taulell i la que fa Isabel a la barra.

Aquest article va sobre aquesta diferència: l’amanida russa del taulell i la que fa Isabel. El que fem en sèrie i el que fem amb amor. El que fem per guanyar diners i ens fa vulgars, i el que fem per fer-ho bé i ens dóna prestigi i ens fa guanyar molts més diners encara. Hi ha una manera de fer ben fetes les coses. I a Isabel no li cal ser Ferran Adrià. Isabel és la mare del Gerard i és la mare de tots nosaltres. Isabel no vol fer Història, tot i que probablement la farà. Isabel vol fer les coses bé pel gust de fer-les ben fetes, i pel gust de complaure’ns, que és un gust que massa restaurants massa arrogants i capficats en ells mateixos han oblidat.

Aquest article, com deia, va també una mica sobre Catalunya, Barcelona, el Barça i el nostre destí, que viu massa lluny del gust d’Isabel per fer una amanida russa com si la fes pel seu fill. Hem perdut aquest ressort, aquesta artesania. Hem perdut aquest amor per la delicadesa de les petites coses ben fetes. Només volem excuses, com Xavi fent pena dient que el Barça va perdre dimarts per culpa de l’àrbitre o Puigdemont i la seva banda fent-se les víctimes quan ells han estat els grans botxins del catalanisme polític –i de l’independentisme– fent-lo fracassar per ineptes i per covards.

No ens calen grans gestos ni grans mesures ni tan sols grans idees. Aquests dies he anat a Fleming amb els meus amics i tots han quedat sorpresos. És gros que ens sorprengui menjar bé, és gros que sorprengui que «en un local així» et tractin tan bé i tot sigui tan bo. Ens hem conformat massa sovint amb «locals així». Per què? Per què ens hem acostumat a l’onerosa mediocritat del grup Isabella’s? És per dir-ne un entre tants i no fer-me enemics nous. Quan vam perdre el gust per fer les coses ben fetes? I encara pitjor: quan vam acceptar que ens servissin com si fóssim ferralla? Quan vam oblidar que pagar és decidir com volem com ens tractin?

El luxe tal com l’entenien els nostres avis és incompatible amb la democràcia. No hi ha prou diners per pagar els drets dels treballadors i les jornades laborals tal com estan plantejades. Restaurants com Via Veneto ja no existeixen ni a Via Veneto, que han pujat els preus i ha reduït dràsticament la vocació de servei. Quan els preguntes t’ho diuen clarament: no hi podem fer més. I realment no ho fan. El luxe grandiloqüent és impossible de fer i de pagar i quan Via Veneto tanqui no obrirà cap altre restaurant com Via Veneto, que encara és obert però ja és mort com l’època a la qual va pertànyer.

El luxe modern és que Isabel tingui ganes de tractar-te bé. El luxe modern no existeix oficialment perquè tot són bosses de plats precuinats que s’envasen al buit en una bossa i te’ls escalfen al microones quan te’ls demanen, també passa a Via Veneto. El luxe modern només es produeix si en el lloc més improbable del món et trobes Isabel, t’estima, i decideix fer-te feliç fent tot el contrari del que se suposa que hauria de fer i del que fan els altres restaurants.

Tota la resta és fer cua perquè et donin un plat de sopa amb ínfules, cuinada fa dues setmanes i rescalfada a una temperatura infernal per un noi tatuat, amb l’alè que li put a tabac i que pel preu que et cobra sembla que vagi inclòs que després t’acompanyi al bany.

Subscriu-te per seguir llegint