El Govern et vigila

El més habitual és que la gent parli malament del govern, sigui quin sigui, quan es reuneix als bars. Menys lògic sembla que el Govern hagi adquirit el costum de posar a parir els seus ciutadans, com passa aquests dies a Espanya.

Un ministre dels que freqüenten les xarxes socials va publicar l’altre dia, per exemple, unes imatges en què comparava l’intel·lectual Fernando Savater amb les escombraries que es llança a un contenidor. Es coneix que el filòsof dissenteix de les seves idees o simplement li cau malament per qualsevol altre motiu.

També la ministra d’Hisenda es va esplaiar en públic sobre les propietats immobiliàries d’un particular i la manera com les havia adquirides; si bé va aclarir que només deia el que havia llegit als mitjans. Efectivament, el ciutadà en qüestió està sent investigat pel departament de què és titular la ministra, que nega ser l’autora de la filtració.

En rigor, això no és cap novetat. Un altre ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro -en aquest cas del PP- va ser acusat de revelar dades privades per un llavors dirigent de Podem, Juan Carlos Monedero. Sorprèn encara més que també l’expresident José María Aznar arribés a anunciar una denúncia per revelació de dades tributàries que, segons sembla, apuntava a aquest que va ser el seu ministre abans de ser-ho amb Rajoy.

Sempre hi haurà primmirats que se sentin amenaçats per les ostensions de poder dels que manen davant dels seus manats. Potser no els falta raó.

El Govern, com és lògic, disposa de moltíssima informació sobre els ciutadans. Es dóna per fet que no la farà servir contra ells; encara que convé no estar-ne tan segur en vista del que està passant (i del que va passar anteriorment).

No ha de ser agradable, per descomptat, que els ministres t’enviïn al cubell de les deixalles a Twitter -digues-li X-; o que comentin en públic els teus problemes personals amb el fisc. Els més aprensius interpretaran que es tracta d’actes d’intimidació amb què els caps volen advertir els seus administrats més díscols sobre la necessitat d’assabentar-se de quan fan dos i dos.

Aquest costum d’atemorir amb l’exemple la va inaugurar ja fa molts anys un altre govern, en empurar amb gran aparell propagandístic Lola Flores per esquivar les obligacions amb el Fisc.

Si això fan amb la Lola d’Espanya, símbol nacional, què no faran amb els pobres contribuents anònims, llavors es van preguntar molts ciutadans. L’avís va ser prou eficaç, en tot cas, perquè la recaptació per IRPF augmentés notablement en el següent exercici de declaració de la renda.

Això d’ara és més inquietant, en la mesura que el Govern se sent autoritzat per assenyalar aquells ciutadans que no siguin del seu gust. Caldrà anar amb compte a l’hora de parlar (malament, naturalment) dels que manen, no fos cas que li caigui a l’atrevit una reprimenda sobre els seus hàbits nocturns o les multes que té sense pagar.

Bertolt Brecht va profetitzar tot això amb més gràcia. «El Govern ha perdut la confiança en el poble», va afirmar el dramaturg, «i, en conseqüència, el més lògic és que el Govern dissolgui el poble i n’esculli un altre al seu lloc». En això estem.

Subscriu-te per seguir llegint