Sis-cents vuitanta-sis

Sis-cents vuitanta-sis són els dies que han passat d’ençà que el Girona FC s’acomiadava de Segona Divisió al camp del Tenerife, al dissabte passat quan l’equip va aconseguir el bitllet definitiu per jugar la Lliga de Campions de la pròxima temporada.

Són els dies que han passat des de la tarda en la qual el futbol i el bàsquet de la ciutat de Girona varen tornar a les seves respectives màximes categories, al dia que els gironins mai havien somiat, de saber que escoltaran l’himne de la Champions a Montilivi.

Aquell 19 de juny de 2022, el primer dels sis-cents vuitanta-sis que porten al 4 de maig de 2024, l’equip de Michel s’havia d’aixecar de la doble patacada viscuda en les dues darreres temporades amb el seu predecessor Francisco a la banqueta. Havia d’esvair els fantasmes de l’Elx i del Rayo Vallecano. I del que alhora semblava podia ser l’última oportunitat per tornar a pujar.

Aquell dia, l’empat a zero gols que els canaris havien aconseguit a l’anada jugada a Montilivi no posava les coses fàcils. Però Stuani de penal, el local León en pròpia porta i Arnau a la recta final del matx, desencadenaven l’eufòria gironina en el mateix moment que l’afició local veia frustrat un ascens que ja se’l feien seu.

Encara no set-cents dies després, l’eufòria i la festa es va tornar a desencadenar, en aquesta ocasió a Montilivi i arran de la victòria per golejada contra el Barça que donava l’esmentat bitllet de la Champions. 

Aquests sis-cents vuitanta-sis dies han estat segurament, dels més feliços en tots els noranta-tres anys d’història de l’entitat gironina i fins i tot, potser del futbol estatal. Viure en aquest curt espai de temps, un ascens, una permanència i una classificació per la màxima competició continental és possible que no ho hagi viscut cap altre club, i menys havent jugat només quatre temporades a Primera.

Un cop comenci el pròxim curs, caldrà comptar quant temps haurà passat des de la jornada de Tenerife aquell 19 de juny, al dia que soni per primera vegada l’himne de la Champions amb els jugadors uniformats al damunt del camp. Serà curiositat, però la suficient per a fer reportatges de tota mena.

Mentrestant, si volen una altra dada numèrica, cinc mil vint-i-set dies són els que han passat d’ençà que el Girona va debutar a la LFP, en aquell partit al camp del Celta i gol de Jaume Duran, fins al passat dissabte.

Una xifra prou àmplia perquè hagi passat una mica de tot, però que sobretot ha servit per escriure al més alt nivell la història del club gironí, abans que trepitgi territori continental.

Camí dels sis mil dies en l’elit del futbol estatal, aquesta pàgina moderna en la història del club gironí ha deixat un munt de noms propis, vivències i resultats de tota mena. I per sort, ara es recorden molt més els positius que tots els altres. El millor, segurament, que els colors del Girona FC s’han convertit en enveja de moltes de les aficions d’equips petits o grans, que durant aquest temps han estat rivals.