L'u per cent de la població mundial i unes 470.000 persones a Espanya pateixen trastorn bipolar, del qual es desconeix la causa, però les conseqüències de la qual incapaciten als qui la pateixen: els episodis maníacs i d'eufòria se succeeixen amb etapes depressives que en la majoria dels casos ni tan sols els tractaments aconsegueixen estabilitzar. Ho explica a Efe el doctor Raúl Alelú, doctor en Medicina i en Psicologia, psicòleg sanitari i professor de la Universidad Francisco de Vitòria, l'àmplia experiència del qual en el tractament i la investigació d'aquest trastorn el porta a afirmar que patir-lo afecta enormement a la vida quotidiana, la socialització i per descomptat a la inserció laboral.

Aquest dimecres se celebra el Dia Mundial del Trastorn Bipolar. Els qui el pateixen tenen un comportament «estrany» que es caracteritza per un estat d'ànim molt fluctuant entre dos pols: d'una tristesa patològica i incapacitat per sentir plaer passen a la mania. Les dones solen tenir primer episodis depressius, i els homes, en canvi, «debuten» amb els maníacs. «Hi ha una irritabilitat, una autoestima exagerada i una expansivitat que va més enllà que algú hagi tingut un bon dia. Qui la viu, pensa: 'Sóc capaç d'aconseguir tot el que em proposo, sóc la persona designada per això'. En els casos més greus els episodis van acompanyats de símptomes psicòtics com els deliris i les al·lucinacions», explica Raúl Alelú.

Però... Què origina el trastorn bipolar? Raúl Alelú explica que hi ha una barreja de components biològics i psicològics que interactuen entre si per donar lloc a l'aparició del trastorn bipolar. «Els gens que heretem s'exposen a l'ambient, i, ja sigui per estrès, per consum de drogues o altres factors, es van activant. Hi ha altres persones que tenen predisposició i que, no obstant això, no desenvolupen la malaltia». «Una persona que tingui un diagnòstic de trastorn bipolar segurament el té durant tota la seva vida, a més d'altres malalties com poden ser l'ansietat, trastorns de la conducta alimentària...», puntualitza aquest psicòleg.

Hi ha diferents graus, i hi ha qui aconsegueix normalitzar el seu dia a dia amb la medicació i el tractament psicològic. Però normalment aquesta síndrome, com el de l'esquizofrènia o el trastorn límit de la personalitat, porta associades complicacions en la socialització. «En la fase depressiva falta energia, un no vol sortir de casa... I en la fase de mania potser un a l'inici pot veure's acompanyat per les amistats, però arriba un moment en què la patologia s'imposa. Si a més apareixen símptomes psicòtics com els deliris o al·lucinacions, l'aïllament del subjecte és molt gran», explica aquest expert. Això comporta que tampoc aquestes persones puguin tenir una fàcil integració laboral si no és en llocs adaptats i específics.

«És pràcticament impossible que un treballador es pugui mantenir en una empresa en una fase maníaca, perquè tindrà una irritabilitat, una falta de control i d'impulsos d'una forma tan exagerada que serà impossible que pugui treballar de manera ordenada», descriu aquest psicòleg, que demana encara més esforços per donar solucions adaptades a les persones amb problemes mentals. El patiment, a més, atrapa a tot el seu entorn. «Des de la perspectiva d'un pare i una mare, tenir un fill amb un trastorn mental és devastador. Canvia la mateixa naturalesa d'aquesta persona. Moltes mares comenten en consulta que aquest ja no és el seu fill: físicament sí però el seu comportament no. Fan aquesta separació en molts casos per preservar la seva pròpia salut mental».

Les famílies -explica Alelú- posen molta esperança en què els científics trobin una causa i puguin revertir el trastorn. «Però cal dir la realitat: estem encara lluny d'aquest punt malgrat que els esforços són considerables», sosté aquest expert, que creu que «el coneixement en l'àmbit neurobiològic dels trastorns mentals està pràcticament igual que al començament del segle XX». Aquest desconeixement repercuteix en general en l'estigma que aguaita a la malaltia mental. «És important que entenguem que els trastorns mentals són exactament igual que les malalties del cor, del fetge o del pàncrees. Hauríem d'entendre que són malalties del cervell i que tard o d'hora trobarem quines són les causes i seran tractables». Fins que arribi aquest moment, els experts demanen més coneixement de les malalties mentals per aconseguir la seva normalització i que les persones que les pateixen siguin vistes sense por ni sorpresa, sinó com un malalt més.