07 de juliol de 2019
07.07.2019
Diari de Girona

La lluita per recuperar la memòria històrica

07.07.2019 | 00:10
Martín Ernesto Mozé (esquerra) i Emiliano Fessia (dreta) prenent un mate a la plaça del Doctor Gravalosa.

Martín Ernesto Mozé i Emiliano Fessia són fills de polítics executats durant la dictadura militar de Rafael Videla, a l'Argentina. Actius membres de la lluita social, participen en un cicle de xerrades que s'organitza a Sant Hilari. Ambdós formen part d'HIJOS, entitat que va néixer l'any 1995 per englobar els fills dels assassinats, represaliats, desapareguts i exiliats durant els anys 70 al seu país.

Silenci. Expliquen que el més dur de la repressió durant la dictadura era la por a parlar les coses. Ells són Martín Ernesto Mozé i Emiliano Fessia, activistes per la recuperació de la memòria històrica a l'Argentina i fills de pares executats per la repressió de la dictadura de Rafael Videla. Tot i que no són germans de sang, a ambdós els uneix des de fa dècades la recerca per la identitat i la lluita per trobar la veritat.

Martín Ernesto Mozé (Còrdova, 1973) és fill de Miguel Ángel Moze, membre de la joventut peronista a la ciutat de Córdoba que va ser assassinat el 17 de maig de 1976. Tenia 27 anys. La història de Martín per descobrir qui era el seu pare comença quan, per casualitat, visita una exposició fotogràfica on en una de les fotografies s'hi veu fotografiat, era el seu pare: «No es podia parlar ni de segrest, ni de tortura, ni de repressió. Eren silencis que pesaven i això era només 1993». Martín explica que aquella fotografia va motivar moltes preguntes i posteriorment el va acostar al moviment de les Àvies de la Plaza de Mayo.

Martín va créixer amb la seva mare, però a casa seva mai es va poder parlar de l'assassinat del seu pare: «La meva mare va patir unes situacions mentre el meu pare era a la presó que li van generar un bloqueig immens». Allò el va empènyer a informar-se sobre els anys seixanta i setanta fins que finalment va preguntar-li si el seu pare era Miguel Ángel Moze: «Ella em va dir que sí. Es va disculpar per no poder-me explicar qui era però em va animar a seguir buscant».

Martín va haver d'anar a judici, recolzat per les Àvies de la Plaza de Mayo per poder recuperar el seu cognom. «El terrorisme d'estat va provocar por i silenci a casa meva. Fins que no vaig ser gran no vaig conèixer la lluita del meu pare, la militància».

Emiliano Carlos Fessia Fontanellas (1976, Capital Federal) és fill de militants socials de la mateixa província que Martín, de Córdoba. Quan tan sols tenia onze dies de vida, un escamot paramilitar va entrar a casa seva i va assassinar els seus pares, Carlos i Cristina, i una amiga seva. El seu pare era secretari general d'un partit comunista: «Estaven a Buenos Aires, on havien arribat fugint de la repressió que hi havia a Córdoba».

En el moment de l'assassinat, l'Emiliano estava a casa juntament amb el fill de l'amiga dels seus pares. A ells no els van assassinar: «No sabem com vam arribar a una institució de l'estat. L'estat assassina els meus pares i després em vol educar». L'Emiliano es va poder criar amb els seus avis materns perquè l'assassinat dels seus pares va sortir als mitjans de comunicació: «Els meus avis no van deixar de buscar i em van trobar». Als 7 anys, l'Emiliano va començar a preguntar qui eren els seus pares i aquí va començar el procés per conèixer la seva identitat.

«A vegades la por no és absurda. Hi ha moments on es calla per dolor, per por, per seguretat. En un context de molta impunitat, on els assassins dels nostres pares eren gairebé els nostres veïns, dir qui eren els teus pares et portava a l'escarni». El fet de trobar HIJOS, una associació que agrupa els fills de les persones assassinades i desaparegudes durant la dictadura, els va proporcionar una sensació de protecció: «Les històries de les persones no s'entenen sense la història del poble».

A l'associació tot va canviar: «Vam començar a fer política, a parlar del que ens havia passat i a lluitar per fer justícia». La seva història és també la de milers d'argentins. Els dos apunten que no volen venjança, volen la veritat i volen justícia: «Per a nosaltres és un orgull que hi hagi una sentència que digui que els nostres pares no van ser delinqüents i quaranta anys més tard podem dir que van ser víctimes que lluitaven per un món millor».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook