El nucli dur dels disturbis a Catalunya: cinc-cents radicals amb suport exterior

Experts i fonts policials no tenen cap dubte que en els disturbis d'aquests dies estan participant activament líders de grups de la ultraesquerra i de l'anarquisme europeu, amb «àmplia experiència» en aldarulls violents ocorreguts els últims anys a Grècia, França, Alemanya o Itàlia. Diuen aquests experts que molts d'ells ni són independentistes ni tots són catalans, però els uneix «el culte a la violència i al caos urbà». Els «caps» són membres dels anomenats «grups urbans violents», bregats en tàctiques de black bloc (bloc negre) plasmades en manuals de fàcil accés que expliquen com provocar disturbis del carrer.

El Centre d'estudis i iniciatives sobre discriminació i violència (CEIDIV) porta anys analitzant aquest fenomen i ha constatat que el que està passant als carrers de Catalunya no és res més que l'ús d'aquestes tàctiques, justificades sota el paraigua del rebuig a la sentència del procés dictada pel Tribunal Suprem.

Des del Ministeri de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska va atribuir els incidents a una violència minoritària «que actua amb una determinada estratègia i amb un comandament» i a la qual es donarà una resposta «proporcional i adequada». Abans de la sentència, les forces de seguretat ja havien tingut en compte la possibilitat de disturbis i que hi participessin radicals d'altres països i comunitats autònomes.

Els estudis del CEIDIV indiquen que els líders d'aquests disturbis són persones que van començar a radicalitzar-se en ambients antisistema d'ultraesquerra o de tipus anarquista amb 13 o 14 anys, captats en escenaris com instituts, concerts de música «polititzada violenta», estadis de futbol, llocs d'oci o xarxes socials.

Després d'anys d'«aprenentatge» es converteixen en líders, en «agents radicalitzadors actius». Entre tots ells han teixit una xarxa informal a Europa, amb ideologies diverses, com el marxisme-leninisme, l'antifeixisme o l'independentisme, però en el seu discurs més extremista, subratllen els experts David Docal i Joan Caballero. Defensors de l'«acció directa», han fet seva la lluita per la independència de Catalunya perquè els «ve bé» per al seu moviment, pel que no han dubtat a ajudar els seus «companys» catalans.

Aquests «capitostos» saben modular el nivell de violència i coneixen els protocols policials de les unitats d'intervenció, però no participen a primera fila, sinó que aporten la seva experiència alliçonant la resta. I no es queden gaire temps a les grans ciutats per evitar ser controlats per la policia i per les seves brigades d'informació.

Fruit de la seva experiència als carrers, els radicals compten amb manuals de tàctiques black bloc en els quals s'explica com provocar disturbis al carrer i no ser detingut. Així, aconsellen vestir de negre per dificultar la seva identificació en les seves accions gairebé sempre de nit, que marxi en petits grups per a no cridar l'atenció de la policia i que s'aprofiti la «massa» per incitar d'altres persones a seguir-los en accions ràpides i vandàliques, com tombar contenidors i trencar mobiliari. En realitat, preparen un escenari violent on els contenidors seran barricades incendiades per tallar els carrers, les ampolles es convertiran en armes llancívoles... Tot valdrà per arribar al caos.

Unes instruccions que emanen d'aquests «dirigents», col·locats durant els disturbis en una segona línia, pendents del telèfon mòbil per, a través de canals tancats de WhatsApp o Telegram, seguir donant-les als responsables de cada comando, escampats en grups petits de quinze o vint membres i camuflats entre els milers de manifestants. Al senyal pactat, cada grup va creant el caos i la confusió. S'encén una metxa a la qual, a vegades, s'uneixen d'altres persones que, en principi, no s'havien plantejat participar en els disturbis, però que secunden la violència emparats en l'anonimat de la multitud.

Experts del Centre d'estudis i iniciatives sobre discriminació i violència apunten que aquests líders no solen tenir feina coneguda -de vegades vinculats a activitats il·lícites-, però també hi ha qui guanya diners lícitament, com advocats que defensen joves antisistema o capitostos de grups ultra de futbol que poden viure amb certa comoditat gràcies a les quotes dels socis i el «marxandatge». Els especialistes subratllen que als membres actius d'aquests grups els és igual si la manifestació que aprofiten per protagonitzar disturbis és sobre la independència de Catalunya, per la victòria del Barça o per la celebració de la cimera del G8. «Qualsevol excusa és bona per trencar la convivència de la zona que rebenten. Volen veure cremar els carrers. Això no és una protesta, això és violència», afirmen des del CEIDIV.