Fa proliferació de porcs senglars al territori català està esdevenint aquests darrers anys una veritable pandèmia. La demarcació de Girona no n’és pas una excepció. I la Selva encara menys en ser una de les comarques amb més superfície boscosa de la província. No és estrany que dels nombrosos accidents, bàsicament a pistes i carreteres, que provoquen aquestes bèsties, el 25% es produeixin a la nostra comarca.

No sé si les senyals de trànsit que adverteixen del perill de topar-se amb animals salvatges tenen gaire utilitat a l’hora d’evitar accidents. Els senglars ( i altres animals) acostumen a aparèixer en el moment que menys t’ho esperes, travessant alguna carretera a tota pastilla, sovint quan fosqueja o ja de nit, quan la visibilitat és més reduïda. Les topades, inevitables i generadores d’estralls a ambdues dues parts ( senglars i vehicles amb els seus ocupants), em fa pensar en els kamikazes japonesos quan envestien els vaixells americans durant la Segona Guerra Mundial al crit de «tora, tora!». Enfonsaven les naus i hi deixaven la pell.

El Passeig de Mar de Blanes te una idiosincràsia ben especial. Per accedir des dels locals de restauració a les seves terrasses, els cambrers han de travessar un vial que, amb el trànsit en doble sentit, comunica el passeig i el port amb la resta del nucli urbà. Un vial que els treballadors de la restauració travessen una i altra vegada, durant la seva jornada laboral, exposant-se a patir ensurts o accidents. Alguns, la majoria, àgils i joves miren , abans de creuar, a una i altra banda tantes vegades com faci falta i travessen amb una barreja de precaució i diligència. La majoria de conductors circulen, també, a una velocitat prou correcte i respectuosa per facilitar-los la feina. De fet al Passeig de Mar de Blanes és un dels pocs llocs del territori on llueix una senyal de trànsit, no se si homologada pel Codi de Circulació però en tot cas prou justificada, advertint : perill, cambrers!

Hi ha, però, un petit, molt petit! grup d’aquests treballadors de l’hostaleria que es comporten com si el passeig fos seu. Com els senglars dels que abans parlava, te’ls pots trobar travessant imprevisiblement, a tota pastilla i sense mirar ni a la dreta ni l’esquerra. I si els fas algun tipus d’observació o be et miren amb desdeny o et dediquen algun improperi.

La feina de cambrer és, sens dubte, dura i feixuga. Sovint comporta molt cansament físic, treballar en caps de setmana i fer-ho en hores intempestives. I, per reblar el clau, uns sous migrats e injustos. De cap manera ens ha d’estranyar, doncs, que els empresaris del ram es queixin de que no troben personal. Al Passeig de Mar de Blanes, a més, és una feina perillosa! Tots els qui hi circulem assíduament n’hauríem de prendre consciència i aportar-hi seny i paciència. També aquest petitíssim col·lectiu de cambrers-senglars que desmereixen el comportament de la resta de companys i companyes.