Reclosa durant més de dos mesos a casa per la pandèmia, Cristina Masanés sortia cada dia a fotografiar el cel. També escoltava Beethoven, parlava amb la seva filla, recordava el suïcidi de la seva mare i escrivia un diari. O molt més que un diari, perquè «Eroica» és, sobretot, un fil de memòria que trena generacions

Tota vida és heroica? 

Pel sol fet de ser vida hem de suposar que sí, que és heroica. La vida ens demana que siguem herois.

I amb la pandèmia, més heroica?

Sí, clarament. Perquè se’ns demanava una cosa molt difícil, se’ns demanava que visquéssim d’una manera diferent de com ho havíem fet fins aleshores. I nosaltres som animals de costums, ens costa molt viure diferent, ni que sigui només durant un temps.

Se’n va sortir bé, vostè?

Jo no vaig canviar gaire, perquè treballo des de casa i visc en un lloc rural, gairebé fora del món. Així i tot em van canviar algunes coses, però crec que me’n vaig sortir molt bé. Ho repetiria, no tinc cap problema.

Si ara resulta que el confinament va ser inconstitucional, significa que el seu llibre també ho és? 

(Riu) M’agradaria pensar que sí.

Encara busca cada dia el cel?

Doncs miri, sí, perquè ha acabat essent com un hàbit, un costum. Potser ja ho feia abans i no me n’adonava, això ja no ho sé. Ara sí que me n’adono. Tinc una tendència a buscar el cel.

Què espera trobar-hi?

Mmm... suposo que amplitud. I que estigui buit, que no hi hagi cap humà. Tinc la sort de no viure en un carrer d’una ciutat, on el cel és estretet. Jo tinc molt cel, i això és una cosa molt guapa.

No hi ha vist mai Déu, o almenys algun àngel?

He, he, per sort meva, no hi he trobat Déu Nostre Senyor. Ni tampoc cap àngel, perquè els pocs àngels hi ha, són a la terra, això ho sabem des de fa molts anys. Els àngels són humans i Déu, com que no existeix, no hi ha cap dubte que no el trobaré.

Escoltar Beethoven és d’antics? 

Els antics han sigut sempre meravellosos, o sigui que no seria cap problema. No m’importa, si és d’antics.

No sempre és alegre, Beethoven, no sé si és bona companyia en un confinament.

El que segur que és, és intens. Allò que vivíem era tan intens que demanava una música d’aquesta mateixa dimensió.

Com se li va fer present la mare, aquells dies?

Allà a fora el món estava totalment quiet, això va fer que absències que habitualment estan quietes, guardades en la memòria, emergissin. Hi va haver temps, estàvem sols... I perquè va coincidir que aquells dies feia anys que havia mort. El món és habitualment un brogit, i allò que queda quietet a dins, aquells dies va poder sortir.

Havia parlat mai tan obertament de la seva mort?

Tant, potser no. Home, n’havia parlat, és clar, el fet que hi hagués un suïcidi mai m’ha generat cap problema per parlar-ne, n’he parlat amb amics, amb la família, amb la meva filla... A casa no és absolut un tema tabú. Però no ho havia escrit mai. Si escriure és arribar a molta més gent, es pot dir que no n’havia parlat tan obertament com ara.

És una causa de mort que es sol ocultar. 

Potser perquè et torna a mostrar alguna cosa que no vols veure. Potser perquè és una rebel·lió molt grossa. El suïcidi és una rebel·lió contra l’única cosa que no decidim, que és haver arribat aquí. Intervenir en això, dir «he arribat fins aquí i ja no segueixo, me’n vaig», toca un principi molt visceral, perquè és negar la vida. I això fa que no en parlem, que mirem que quedi tapat.

Per no esmentar l’educació cristiana, encara molt present.

Ja no parlo de la qüestió moral i de tota la càrrega religiosa, que encara hi és, però voldria creure que ens n’hem anat alliberant. Però fins i tot sense tenir això en compte, és una cosa que afecta la vida, i remou molt.

Què li diria, ara, a la seva mare?

Li continuaria dient que el que em genera més dolor és la quantitat de vida que s’ha perdut.