un estol d'ocells vola del campanar de l'església a la torre de Can Quintana, sobre els carrers tortuosos de la vila. Uns núvols carregats de grisors, que són presagi de pluja, passen en la distància sobre el botó amugronat del Montgrí, i el Ter s'intueix encalmat i fosc als peus del poble.
Colomers és un poble compacte i costerut, fa olor de pagès i en la seva pell hi llueixen floridures de pedra picada i repicats discrets de segona residència. Les cases semblen relligades les unes amb les altres únicament pels cables retorçats de la Telefónica que s'encreuen sobre el meu cap. Els gats em miren amb un recel especial reservat als forasters i els gossos em flairen les cames preventivament, no fos cas que fos un Ulisses que torna a casa abans d'hora, o un Polifem nan a causa d'un vegeterianisme mal entès.
Enfilada sobre un rocam, la plaça de l'església deixa a la vista un paisatge de deveses tardorals i de muntanyes manses que es dilueixen en la llunyania. A l'hora en què visito el poble els colomerencs no es deixen veure, segurament encara s'amaguen a la vora de les llars, o en el recés clos de patis tancats i rodejats d'heures, o darrere de canyissars secs, ?allu?nyats de la mundanal vida.
El Ter exhala contínuament un alè blanc i fred d'humitat que puja lentament cap al poble, perquè aquest intenta retenir-lo amb una presa i una resclosa. Malgrat tot el riu acaba passant i continua imparablement el seu viatge suïcida cap un mar ja molt proper. Però abans deixa llargues franges de terreny adossades en la plana, que els pagesos pentinen incansablement amb arades d'acer.
