Ripoll s'alça al bell mig de la vall més antiga del país, una terra solcada per dos rius indomables, que baixen amb pressa de la muntanya, el Ter i el Freser.

Els dos corrents d'aigua sembla que pugnin per arribar quan com més millor al seu aiguabarreig, sota les branques d'uns arbres fràgils que es vinclen al seu pas, com probablement feien també els antics habitants de la vila quan l'abat del monestir sortia a beneir la palma el Diumenge de Rams.

L'aiguabarreig de Ripoll és un punt crucial de la contrada on, a més de trobar-se els dos rius, es creuen les carreteres i el ferrocarril. Just al costat de la via, uns cavallets giren constantment conduïts per infants carregats d'il·lusions dominicals. Sota els porxos de la plaça, reposa l'ombra mil·lenària d'un poble que fou bressol del país. Un nen, amb un casc de ciclista al cap, intenta fer piruetes amb una bicicleta que sembla de joguina. M'emmirallo en la porta d'un hostal, contemplo el meu rostre il·luminat pel sol de muntanya i pujo pels carrers estrets que menen cap al monestir de Santa Maria. Pel camí els aparadors de les pastisseries ofereixen tota mena de dolceses als vianants, que acaben asseguts en els bars del cap de la vila, parlant de les seves coses i fent el vermut.

Una senyora que conversa de les seves coses amb unes amistats, em fa pagar tres euros per poder passar sota la bíblica portalada de l'església. A dins m'esperen les tombes dels bisbes i dels comptes, el claustre on encara hi ressonen les passes de l'abat Oliva i el record profund de Guifre el Pilós, que dissenyà, amb primitiu afany, la bandera de Catalunya.