Cada vegada més gent diu que n'està farta, que ja n´hi ha prou de la política gallinàcia que s'està fent i es queixa d'un progressiu deteriorament del clima social. I jo, és clar, no puc fer altra cosa que donar-los la raó. Darrerament, com si els aires polítics no estiguessin prou enverinats, el delegat del Govern a Catalunya, Enric Millo, ha decidit portar a la Fiscalia unes manifestacions de l´alcaldessa de Girona. Tot i que segurament el fiscal arxivarà la demanda, el representant de l´Estat no s´ha pogut estar de seguir la consigna de judicialitzar la política que no agrada, posant així més gasolina al foc en lloc de cercar una bona mànega de regar i una presa d´aigua on endollar-la. Tant de bo la recent decisió dels magistrats alemanys contribueixi a posar un xic de serenor a les picabaralles entre uns i altres però, francament, no soc gaire optimista.
Amb tot, penso que Marta Madrenas s´hauria d´haver estalviat alguns comentaris i, en lloc d´esperonar amb la seva presència actituds ben poc democràtiques, podria haver condemnat els aldarulls tot reclamant dosis de diàleg, comprensió i acords. Suposo, però, que això no s´adiria massa amb el seu nou rol de capdavantera de la revolució. Està bé voler imitar l´ardor combatiu seguint les velles cançons de Carlos Puebla, però fins i tot els cubans avui estan passant pàgina i defensen la pervivència dels acords aconseguits amb el president Barack Obama abans que aquests quedin esborrats per la tempesta reaccionària de Donald Trump.
El més trist de tot plegat, el problema que subsisteix sota d´aquesta batalla d´egos i d´acusacions mútues, és que Girona hi perd. El periodista Josep Martí Blanch, en el seu llibre Como ganamos el proceso y perdimos la República, diu que la DUI va ser una baula més de la cadena d´errors que varen començar l´any 2015 en no saber llegir bé els resultats electorals.
Segur que hi ha culpes repartides, però avui, en lloc de fer entre tots un reset i intentar cosir l´esquinç, veig que el pedaç encara es fa més gran. Temes de ciutat que haurien de ser a primera línia de les prioritats queden ajornats, quan no oblidats. La Devesa i el seu pla etern, el Trueta i el seu destí, el futur del passeig Canalejas, l´entrada sud, el Museu d´Art Contemporani, el tram del carrer del Carme, el parc de les Pedreres, la neteja i un llarg etcètera són temes que haurien de ser objecte de debat, però queden somorts sota la llosa immensa d´un procés que cap de les parts sembla tenir ganes d´acabar.
Temps era temps, en els plens de l´Ajuntament es prioritzava la discussió dels temes de ciutat. Recordo que el regidor de CiU Jami Matalama solia plantejar temes econòmics i ho feia de manera vehement, defensant la validesa de la seves idees. Josep Llagostera, també de CiU, era de maneres més reposades però tanmateix feia aportacions entorn les possibilitats turístiques de Girona i les raonava amb fermesa i convicció. Acabat el ple, solíem anar al restaurant Ca la Pilar del Pont Major, on seguíem discutint però ja de manera més distesa però sempre amb el desig compartit d´arribar a acords.
Avui això és impossible perquè entre uns i altres han aconseguit trencar els finíssims fils que aguanten els ponts institucionals. On ha anat a parar el seny? Què se n´ha fet, de la política, de l´art de fer possible el pacte mitjançant el diàleg i l´acord? S´ha reeditat moltes vegades però tanmateix caldria que alguns dels governants de la plaça del Vi repassessin el Breviari de Ciutadania de Carles Rahola, especialment el punt que diu: «L´home polític no ha de tancar-se en el seu propi ideari, quan té la vida, vasta i poliforme, al seu entorn». La mirada curta ens tapa l´horitzó. Hem de dir PROU!
