11 de juliol de 2018
11.07.2018
FRANCESCA RECHE · Escriptora

«Les dones, en lloc de fer-nos costat, a vegades ens fem mal»

Francesca Reche, tot i que no viu a les comarques de Girona, té vinculació amb poblacions com Joanetes, Ribes de Freser i Sant Feliu de Guíxols · Potser per això ha ambientat a Girona la seva novel·la «Dones trencades»

12.07.2018 | 07:14
«Les dones, en lloc de fer-nos costat, a vegades ens fem mal»

Coneix dones trencades?

I tant, moltes. Jo en soc una. Totes les històries que surten a la novel·la són reals, l'únic que he fet ha sigut no posar els noms autèntics. I ara estic treballant en un altre llibre que anirà també sobre una dona trencada, en aquest cas es tracta d'una molt bona amiga meva. Ja veuré com ho enfoco, si com una continuació de «Dones trencades» o com a una novel·la independent.

Perdoni: ha dit que vostè ha sigut també una dona trencada?

Perquè és així. He tingut una vida molt complicada, per això m'interessa explicar aquestes històries de dones, perquè la meva va ser semblant.

A les dones els compliquen la vida els homes o d'altres dones?

Hi ha de tot, però la veritat és que les dones no ens portem gaire bé entre nosaltres. Suposo que hi té a veure que hem hagut de lluitar molt per aconseguir qualsevol cosa, inclús per sobreviure. Deu ser cosa del nostre instint de supervivència, però a vegades si li hem de fer mal a una altra, li'ni fem, en lloc de fer-nos costat les unes a les altres. Se'ns pressiona tant que al final és una qüestió de supervivència.

Això passa sempre. Primo Levi relata que això mateix passava entre els jueus als camps nazis d'extermini.

Exacte, és una reacció humana. També passa entre les dones.

El que hi ha sovint, són dones amb la cara trencada... per la seva parella.

N'hi ha hagut sempre, el que passa és que ara se'n parla més. Ocorre que ara se'n pot parlar més que abans, i a més, ara està més mal vist, més criminalitzat. Temps enrere pegar la dona entrava dins de la normalitat.

Alguna cosa hem avançat.

Miri, el meu propi pare maltractava la meva mare, i al final ho vaig anar a denunciar a la Guàrdia Civil. L'agent em va contestar que si el meu pare pegava la meva mare, devia perquè ella s'ho havia buscat.

Déu n'hi do.

Així eren les coses. Dones trencades també treu això, la normalitat amb què s'assumia el maltractament de les dones.

I hi ha també al llibre una renúncia a l'amor. Val la pena renunciar-hi?

Mmm... no es pot dir ni sí ni no, depèn de cada persona.

D'acord, doncs li pregunto a vostè: ha renunciat mai a l'amor?

Sí (riu).

I va valer la pena?

No me'n penedeixo, crec que les coses que he fet a la vida, les havia de fer. Val la pena si ho fas tenint-te a tu en compte. Sempre t'has de posar a tu mateix -o sigui els teus principis i idees- per sobre d'altres circumstàncies.

Són lliures les dones, avui?

Som més esclaves que mai.

Ah, sí?

Ens pensem que som més lliures, però nosaltres mateixes ens hem fet esclaves. De tot. De la moda, però també hem amputat la nostra llibertat en renunciar a moltes coses per triomfar al món laboral i a la vegada tenir una família. I al final, no pots amb tot.

Doncs ara el govern vol modificar el Codi Penal, i que per mantenir sexe calgui un consentiment explícit de la dona. Això les farà més lliures?

Ha, ha, consentiment n'hi ha d'haver sempre, no?

No n'hi ha prou de donar-ho a entendre: haurà de dir que vol sexe.

(Riallada) Aquestes coses se sobreentenen, no cal dir-les. Valdria més que la llei la modifiquessin per deixar clar quan és una violació i no agressió, i que les penes fossin com cal, en lloc de preocupar-se per aquestes estupideses.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook