«Potser diré una barbaritat, però abans d'una guerra, tot»

Soc una mica granadeta, així que al llarg de la vida n'he dit uns quants. I tanmateix, en comparació, potser soc de les persones que no n'han dit gaires.

Què pot explicar un dibuix?

Un simple dibuix et pot portar a un context o a una situació que va ser de gran importància a la teva vida. Quan en la novel·la es troben els dos soldats, estan en una situació límit, desesperats tots dos. Al cap d'un temps veus el dibuix i et sents transportat a aquell moment.

Ara hi ha gent que tracta les Brigades Internacionals de comunistes perillosos que venien a destrossar el país.

No en soc una especialista, m'he documentat per escriure el llibre. Crec que hi havia de tot. El meu personatge ve a la guerra, en part, per les idees, però també perquè l'oprimeix la situació familiar. És tan jove que no està definit, i veu una bona opció anar a la guerra.

A vegades oblidem que molts soldats eren poc més que nens.

És que era això, nois de poc més de vint anys. Avui veiem un noi de 23 i ens sembla un nen. Bé, avui potser ho són més, per la societat, per la història, per tot. Però llavors eren també molt joves.

Què sap de la guerra?

El que m'han explicat, i crec que fins i tot me n'han explicat massa. Per qüestions familiars, la guerra ha sigut un pes fort a la meva vida. No sé si ho sé tot, crec que no. Però sé que és indesitjable al màxim. Potser diré una barbaritat, però abans d'una guerra, tot.

I de la postguerra què en sap?

Aquesta la conec de primera mà. En la infantesa no en tenia consciència, d'estar vivint una postguerra, només m'arribaven comentaris sobre parents que havien marxat. Després, de noia, descobreixo que la meva llengua no la sento a l'escola, després no la sento a l'institut, i quan arribo a la Facultat de Lletres els autors catalans m'arriben només d'estranquis. I aleshores descobreixo el sentit de la paraula «rescabalar» i penso: com em podran rescabalar de tot això?

L'han rescabalat?

En absolut.

Per què escriu, podent fer com la Rahola, que cobra 50.000 euros a l'any per sortir una estoneta diària a TV3?

He, he, perquè a mi no m'ofereixen sortir a la televisió. No soc prou guapa (riu).

Els catalans sempre estem desunits. És un càstig diví per algun pecat greu?

És una pulsió de la persona humana, les persones tendim a estar desunides, perquè sempre volem més. Sempre hi ha algú millor o més amable... i aleshores, tot i pensar igual, no ens sembla bé. I com que els catalans som un poble amb uns límits i una història determinades, això pot agafar unes dimensions... gegantines.