Fa uns mesos vaig trobar pel carrer l' Agustí Casanova i Masferrer. Aquest arbucienc és un veterà col·laborador del Diari de Girona i tots els dimecres és fidel a la cita amb els lectors amb una gran varietat de temes i reflexions dels seus articles, que no em perdo. Però l'Agustí va ser també el meu professor de filosofia a sisè de batxillerat, de la branca de lletres, de l'Institut Vicens Vives de Girona al curs 1975/1976. Un curs en què van passar moltes coses al país i que evidentment en un àmbit educatiu visquérem amb gran intensitat. De fet, el començàrem al setembre amb Franco al poder i malalt i l'acabàrem amb el rei Joan Carles i Adolfo Suárez anunciant la reforma política i eleccions.

Tot en nou mesos. A la nostra conversa vaig obtenir de manera tàcita l'autorització de l'Agustí per explicar un fet d'aquell curs on som protagonistes i vull fer-ho aprofitant que demà arribem al centenari del naixement del director de cinema italià Federico Fellini.

També perquè aquest abril en farà 44 que va arribar a les nostres pantalles Amarcord, una pel·lícula mítica, almenys ho és per a mi i per a aquesta història. Amb aquest film vaig descobrir que el cinema és molt més que un simple argument i un fascinant « entertainment».

Aquell any les llibertats encara estaven restringides, però a vegades esclataven de forma desordenada. Als cinemes, en pocs mesos, s'estrenaren una allau de pel·lícules que feia anys que esperaven l'autorització o la fi de la censura. Des de l'any 1969 existien els cinemes d'art i assaig, una petita finestreta on es podien introduir minoritàriament algunes pel·lícules no ben vistes pel règim.

A Girona això es concretava a través del cinema Orient, propietat de la família Agustí, situat a la cantonada de la Rutlla amb Emili Grahit i que es va enderrocar el 1980 per eixamplar aquest darrer carrer (van projectar The Last Picture Show la darrera nit).

L' Orient s'anunciava al diari com a sala «especial» amb un anunci propi independent de la resta de cinemes. Aquella primavera era un no parar d'estrenes de pel·lícules endarrerides de Passolini, Visconti, Buñuel, Truffaut, Losey, etc. Amb l'Agustí Casanova coincidíem en l'estima pel cinema i parlàvem sovint de les estrenes de la setmana abans de començar la classe.

Un dia de l'abril de 1976 li vaig mostrar el meu entusiasme després de veure a l'Orient Amarcord, una pel·lícula basada en els records d'infantesa i joventut de Fellini. L'Agustí em va fer una sèrie d'observacions sobre la riquesa de símbols i suggerències a l'espectador que tenia la pel·lícula. Tantes que vaig tornar a veure Amarcord aquell cap de setmana dues vegades més i el cap em bullia.

Uns dies després teníem examen de filosofia. Abans d'entrar a classe l'Agustí no em va deixar ni obrir la boca per comentar el film: «Substitueix l'examen per un comentari sobre Amarcord i fes-ho bé perquè et puntuaré com si fossin les preguntes». Ho vaig fer amb certa emoció i intentant donar-ho tot atès el fons i forma de l'assumpte. Avui vull agrair a l'Agustí que em permetés fer el millor examen de filosofia possible dels que es van fer aquell dia. I per acompanyar-me en el camí de fascinar-me pel cinema.

Anys després vaig conèixer Fellini. Fou a la cerimònia de lliurament dels Oscars de Hollywood del 29 de març de 1993, on rebia un Oscar honorífic a la seva carrera. Guardo com un mitòman el tiquet, l'invitació, el programa, etc. A l'entresol del gegantesc Dorothy Chandler Pavillion hi havia un petitíssim i atapeït bar (tipus « visite nuestro bar» dels antics cinemes) on l'empresa Freixenet oferia cava als convidats. Col·lapsats en una cantonada, sense poder arribar a la barra, hi havia Fellini (que rebia aquella nit un Oscar honorari) amb Marcelo Mastroiani i les dones: Giulietta Masina i Anna Maria Tatò.

Al representant de Freixenet, català, li vaig explicar la meva admiració per Fellini i que els volia ajudar que poguessin beure com pretenien. Em va donar una ampolla de cava freda de veritat i unes copes que vaig portar als quatre italians.

A petició seva ho vaig repetir dues vegades més. Les converses que vaig mantenir amb ells mentre brindàvem, cada cop més contents, foren suficients perquè Fellini m'expliqués que tenia dos grans amics catalans: el pare Miquel Batllori i el director de cinema Jordi Grau. A tots dos els vaig poder explicar la meva trobada amb Fellini. I jo tan feliç.