En alguns àmbits en els quals tinc oportunitat de participar he manifestat darrerament la meva sorpresa pel notable nombre de francesos que trobo pels carrers de Madrid des de fa un temps. Divendres ho explicava a la tertúlia setmanal de RAC1 on participo i al vespre el Telenotícies de TV3 en feia un extens reportatge. L'article d'avui em permet esplaiar-me en tot un fenomen que em permet aquest títol, inspirat en l'«España, capital Paris. Origen i apoteosis del estado radial: del Madrid sede cortesana a la capital total», que es llegeix a la portada del llibre que va publicar ja fa 10 anys l'economista Germà Bel. El títol i subtítol ho diuen tot, però és un altre tema. Esmentant l'artista, l'adapto.
Acostumo a sortir a caminar tots els vespres que puc. Des del pis madrileny, al barri del parc del Retiro, carrers que des de fa uns anys estan farcits de terrasses de bars i restaurants. Vaig canviant la ruta, sempre intentant trobar-me en el recorregut amb zones que tinguin una mica d'ambient, vaja, de vidilla. Sigui la més pija al barri de Salamanca, castissa com a Chamberí, internacional i juvenil com al districte de La Latina i al barri de Las Letras o més canalla com a Malasaña. Darrerament només he fet que sentir gent que parlava en francès. Aquest darrer dimarts en trobar-me davant de la terrassa del restaurant El Paraguas, al carrer Jorge Juan, en plena «zona nacional», em va fer un crit una persona que hi sopava. Es tractava d'un conegut parisenc que estava amb altres amics francesos. Per cert, hi sopava bé, perquè és un lloc magnífic d'origen asturià, que en uns anys ha creat el grup de restaurants de moda de la capital, combinant àpats i copes , un èxit total perquè així ja no cal anar després a la discoteca. Un cambrer que hi conec em va informar que aquell vespre més de la meitat dels clients eren francesos. Alguns ja han conegut les seves fantàstiques «verdines», una mongeta seca petita de curta temporada i de color verd que és sensacional, bé sigui cuinada amb marisc o amb cacera. Ja no hi ha secrets.
Em va sorprendre trobar-lo. Tant ell com els seus amics estan instal·lats en apartaments turístics o en un hotel, a preus baratíssims, on els han rebut amb els braços oberts, i teletreballen des de Madrid en comptes que a París. Allà tenen bars i restaurants tancats des del novembre passat i amb el toc de queda fixat a les sis de la tarda! Cada vespre, a les vuit, trien un restaurant per sopar i els caps de setmana les seves parelles, amics i amigues els visiten. Igual que venen plegats els grups de joves francesos per fer la festa que no poden fer al seu país. A Madrid, en canvi, la situació és una altra. L'hostaleria, bars i restaurants poden obrir des de les sis del matí fins a les 11 de la nit. El darrer client pot ser acceptat fins a les 10 del vespre. Però el restaurant no ha de tancar fins a les 11 de la nit, la mateixa hora en què comença el toc de queda. Conclusió. Hi ha un període posterior de certa tolerància entre que se surt del restaurant o del bar i s'arriba a casa. Com es poden imaginar, si la situació madrilenya es donés a casa nostra la invasió francesa a Barcelona o a Girona seria total.
A principis de febrer, el primer ministre francès, Jean Castex, en començar la tradicional setmana blanca de vacances, va advertir als seus compatriotes que serien severs amb els cotxes i famílies localitzats anant a esquiar o d'esbarjo fora dels seus pobles o ciutats. La mobilitat interior està prohibida. Però agafar un avió i anar a Madrid no té cap inconvenient. Els responsables dels hospitals madrilenys estan indignats amb la situació, qualsevol viatger és un risc en tots els sentits. La presidenta de la Comunitat, Isabel Ayuso, ho veu d'una altra manera i va a pinyó fix amb la seva estratègia que reclama diferent per salvar l'hostaleria, que és un sector fonamental a Madrid. La seva tesi és que no hi ha cap prova científica que afirmi que el risc de contagi sigui més elevat en bars i restaurants que no pas a casa. De fet, ha arribat a prohibir reunions als domicilis amb gent que no sigui convivent, una restricció contundent però evidentment difícil de controlar. El temps acabarà posant cadascú al seu lloc, però ja veurem quin. De moment, als francesos els diu que són benvinguts i endavant.
