«En general la gent és bona gent, malgrat alguns fills de puta»

A qui se li acut, en aquests moments, escriure un llibre sobre una epidèmia de pesta?

(Riu) És molt fort, perquè aquesta història l'estic treballant des de fa uns quinze anys. Ja estava acabada abans de la covid, sense cap mena de previsió que avui la nostra vida estaria dominada per una pandèmia. Pura casualitat.

Ja ho veu, ens trobem igual que al segle XIV, quan transcorre la novel·la.

Bastant millor, perquè tot i que avui dia hi ha casos que no se'n surten, la gran majoria sí. I ara tenim vacuna. En aquell moment, si et contagiaves...ja et podies acomiadar dels éssers estimats.

I vostè, com ho porta?

Com que soc guionista, m'ho prenc com si fossin diversos capítols d'una sèrie. La vida està escrivint aquest guió per nosaltres, crec que per algun motiu. Per tant, intento treure'n tot el partit possible, en positiu... i endavant, a esperar el pròxim capítol, a veure si ens agrada més que aquest.

Acabarà bé, aquesta sèrie?

Acabarà molt bé, segur. La vida ha escrit un gran guió, fa que passin coses. És una manera d'estar vius; si no, seria tot molt lineal. A vegades l'argument ens agrada més, a vegades menys... igual que els personatges que ens posa al davant.

Molt optimista la veig.

Acabarà bé, ja ho veurà. La vida és com un bumerang. Tal com diu un dels personatges del llibre: el que dones, et torna. Per bé i per mal. I en general, la gent és bona gent, malgrat alguns fills de puta. Està bé que la vida ens doni de tant en tant una lliçoneta.

Un Tarlà ens ajudaria a portar-ho millor, com al segle XIV?

Crec que el Tarlà representa molts personatges actuals. Per exemple, els pallassos d'hospital i altra gent voluntària, anònima, que no surt a les notícies. Sembla que les bones accions no interessin. Un Tarlà és tota aquesta gent compassiva i alegre que aporta el seu talent als que ho necessiten. I també és un Tarlà tot el personal sanitari, perquè han mostrat una part humana molt més enllà de la seva obligació professional. Per sort, està ple de Tarlans.

Avui [ahir pel lector] hi ha ple al Parlament, també està ple de gent que ens entreté i ens fa riure.

Aquests? Aquests són... Callo, callo, que vostè em vol fer dir el que no vull dir (riu). El Tarlà vol fer riure perquè és bona persona. Hi ha altres pallassos que prioritzen els seus interessos personals. Per cert: ja l'han envestit?

No en tinc ni idea, però estaria bé que n'envestissin uns quants.

Doncs això.

La sopa de menta amb picarols era com AstraZeneca?

Sí, perquè es feia amb amor. La majordoma hi posava tant d'amor en fer-la, estava tan convençuda que els malalts es curarien, que els cura.

Soc gironí i no sabia res de la llegenda de la majordoma.

Era majordoma de sant Narcís, però es veu que xerrava massa i la va despatxar. Ja veu, els sants... Va quedar al carrer, i es posava davant de la Catedral a repartir sopa als pobres i els malalts. Segons la llegenda, tenia poder remeier.

I vostè fa que es conegui amb el Tarlà.

Van viure a segles diferents, però m'he permès la llicència literària de fer-los enamorar. Eren massa bona gent per no enamorar-se l'un de l'altre.

Creu en les llegendes?

He sofert una transformació, jo abans era de només mirar cap endavant. A mesura que em faig gran, valoro més les llegendes i els contes clàssics. Totes les llegendes tenen un punt de realitat.

Catalunya és bona terra de llegendes perquè els catalans s'ho creuen tot?

Ha, ha, potser sí que els catalans som molt crèduls. Però en el bon sentit de la paraula, tenim molt enginy i molta creativitat, així que de qualsevol cosa en podem fer una història.

La menta, en sopa o en mojito?

Primer en sopa i després en mojito. La menta dona molta alegria.