Hi ha qui diu que la por mou el món. Hi ha qui afirma, romàntic empedreït, que és l'amor. Molts jurarien que l'afany de poder, l'acumulació insaciable de diners, és el motor del planeta. Però qui mou les persones són les il·lusions i les esperances. A cadascú de nosaltres, a les nostres vides íntimes, el que ens fa moure la sang, el que ens engresca i ens motiva són les il·lusions. Tenir entre mans un projecte que s'albira exitós, treballar amb l'afany de fer-lo créixer, tingui la naturalesa que tingui, és el que ens permet veure el món amb relleus. Ens omple d'energia, ens electritza, com si la saba de la vida ens inundés.
Sense il·lusions arrosseguem una vida insípida, que ben aviat sembla buida. Llencem les hores davant del televisor intentant, inútilment, que el brollador de discursos prefabricats ens aporti una engruna del que necessitem. Endebades, és clar. O devorem aparadors, com si els objectes que comprem es poguessin encaixar en la pròpia buidor i calmar-nos el neguit.
Hi ha il·lusions privades que poden créixer fins no se sap on. N'hi ha de col·lectives que ens poden fer vibrar i ens carreguen les bateries, com les que ofereix un país com el nostre, sempre en construcció. O com les que han mogut els nord-americans a votar per un candidat que els ha venut justament això: Il·lusió.
Hi ha polítics amb discurs i hi ha polítics professionals, gestors freds de la cosa pública. Per les nostres terres la il·lusió fa temps que ha passat de llarg. Ens hem de conformar amb els records dels que van viure els grans moments i, tancats a casa, construir en solitari. Però qui sap si la suma de tantes il·lusions íntimes aconseguirà un dia fer saltar pels aires els polítics mediocres. Veuen, sempre queda l'esperança.
