La vida és tan complexa que no ens ha ?d'estra?nyar que els adolescents, quan comencen a treure-hi el nas, es desconcertin. Han estudiat molts anys a l'escola, han après conceptes bàsics, han assumit les eines de comunicació i un bon grapat de tècniques. I malgrat tot sempre hi ha coses que no se'ns expliquen, que ningú no ens ensenya i que tard o d'hora ens fan molta falta.
Quan era petita tenia la dèria de preguntar als adults sobre les seves expectatives de futur. Què volia ser la meva àvia, quan era petita com jo? Què li passava pel cap, quan li feien aquella fotografia, amb un paisatge de mentida com a fons? M'atuïa el misteri de la vida. Com ens hi havíem de moure? Quina habilitat calia tenir per conjugar tots els elements necessaris per tirar endavant el propi projecte vital? Quin paper hi tenia la sort, en tot això? I l'atzar? Estàvem predestinats o podíem ficar-hi cullerada? Si, posem per cas, jo em volia dedicar a ser escriptora... quines pos?sibilitats tenia, sabent que a casa no lligàvem els gossos amb llonganisses? Tenir recursos sobrats et donava temps. I si no en tenies? Com t'ho havies de muntar per escriure novel·les, treballar, llegir i formar part del món? Si volies ser astronauta, encara hi entraven en joc nous elements i més inquietants. I si no arribaves a l'alçada requerida? I si havies nascut en un país que no té per costum posar coets en òrbita? La pre?gunta per la vida, per saber quina part de la construcció que iniciem ca?da dia és cosa nostra i quina queda en mans de la casualitat, no té respos?ta.
El projecte d'una vida sempre oscil·la entre el fracàs i el triomf. Però en qualsevol cas, fracassar també és un premi. Explica que qui el protagonitza ha estat valent i ho ha intentat. Tantes vides que corren sense pensar-se.
