Des de la tranquil·la ruralia anglesa fins a les comarques més interiors de la Provença francesa, la zona de Volterra, Crete Senese o Chianti de la Toscana o la Selva Negra alemanya, el paisatge és el principal actiu. Forma part de l'ADN dels seus ciutadans, independentment de les seves ideologies i colors polítics, mana el conservacionisme. Això és nostre i ho hem de cuidar. S'ha de córrer a menys velocitat per les carreteres? Doncs es corre menys. No passa res. Són llocs ideals que atreuen l'admiració de mig món. Els administradors locals que, per cert, no viuen del seu salari, són els primers a defenar la seva terra de l'especulació i del guany fàcil. Qualsevol que hagi visitat aquelles terres, ho ha comprovat. Res desentona.
Aquí no. Aquí ningú sembla estimar-se el paisatge ni l'actiu que representa. Es confon progrés amb ciment, polígons, viaductes esperpèntics dissenyats per enginyers tercermundistes, autovies (ja posats, que arribin totes al mar), rondes de Mont-ras, variants innecessàries, polígons a dojo mig buits, desordre urbanístic; en definitiva, mal gust general. I ara, també es confon amb la instal·lació de molins de vent gegants amb l'excusa que ens fa falta diversificar les fonts d'energia. Quin morro! Alguns alcaldes volen fer els calés que ja no els aporta l'especulació urbanística dels últims anys. Tal li fa qui governi. Els nostres administradors públics, abans i ara, són incapaços d'entendre que la conservació del paisatge és un dels grans actius que hauríem de mimar com si fos or. L'Empordà està essent destrossat. L'estem aniquilant i ja queda poc temps per salvar-lo. Almenys, la història deixarà els responsables d'aquest assassinat paisatgístic en el mal lloc que es mereixeran.
