Cada cop que vaig a votar, em trobo les maleïdes paperetes. Sempre no seria la paraula. A les municipals no hi són. M'acaro amb els papers de tots els partits que es presenten i malgrat tenir clar quins em desagraden menys, tafanejo possibilitats. M'agradaria molt demanar als defensors de la Llei de Partits amb quina cara m'he d'enfrontar a les paperetes on figura la Falange, degudament escindida en dues o tres fraccions? Veure-les damunt la taula m'humilia i m'emprenya. Em fa sentir vergonya de pertànyer a un estat que permet que es presentin a les eleccions partits que han fet tant de mal i que tenen l'ideari que tenen. La violència que la Falange va infringir a molts dels meus conciutadans fou considerable. I mai no hi han renunciat, ni han demanat perdó, ni se n'han desdit. Es deuen mirar les seves víctimes convençuts que es mereixien els càstigs. Penso que algú els hauria de denunciar als defensors de la Llei de Partits, però com que aquesta llei no m'agrada, m'empasso la ràbia i la humiliació i constato que en aquest estat no totes les violències valen igual ni les víctimes tampoc. Nova indignació, és clar.
La Llei de partits és la gran conxorxa de l'Estat, la forma legal de fer callar qui no vols sentir. I amb la llei a la mà qualsevol pot anar pel món exigint adhesions i declaracions i filiacions que al final són obediències. Tant és, si l'independentista en qüestió és pacífic o violent. No destrien perquè no volen. Gràcies a la llei, poden aplicar la censura preventiva. Han trobat l'argúcia legal necessària per criminalitzar els que no veuen el món com ells. Però ja hi estem acostumats. Fa molt que dura. Ja sabem qui és que exigeix quina obediència.
Per cert, li trobarien algun interès a un cantautor llepaculs?
