f igueres evidentment és més a prop de París que Girona, però no només per raons estrictament geogràfiques i culturals, sinó perquè al caire de la seva rambla també s'hi troba la terrassa del cafè París i allà precisament comença el meu viatge pels carrers de la capital de l'Empordà.
Els figuerencs caminen adreçats i amb un objectiu concret, sota un cel de dissabte, d'un blau polaritzat, a punt de rebre el cop de puny de les tramuntanades. Són gent que va per feina, perquè saben que els dissabtes no duren eternament i que els diumenges serveixen per descansar.
Habiten en una ciutat prou gran com per donar cabuda a tot un univers, però prou petita com per poder contemplar un paisatge de fons, arrenglerat entre xiprers, al final de cada carrer.
Els figuerencs són conscients d'aquesta realitat, se saben assetjats per tota mena d'adjectius, però ells resisteixen irreductiblement entre les runes de l'eterna reforma del Casino Menestral, entre la pols i les teranyines de la Sala Edison, aferrats a les cadires del Teatre Jardí, agomboiats per les dolçors dels pastissos de can Palau, l'olor de paper -encara- dels llibres de can Mallart i de tinta dels diaris de can Canet.
Resisteixen entre les olors de verdura i fruita de la plaça Coberta, arrecerats en l'ombra retorçada de la plaça de la Llana o en la solitud de la plaça de les Patates, amagats en els cancells dels museus i dels casalots tancats, i darrere dels arbres esquius del Parc Bosc. Ells resisteixen perquè saben que només hi ha una mena de gironins universals i que tots són de Figueres.
