Sobre un pedró que s'alça en una antiga llacuna, es retalla la silueta de la vila de Pals. De lluny el poble semblava flotar sobre un tel de boires ondulants, però el sol aviat ha pres possessió del paisatge i les pedres llueixen en totes les seves gradacions tonals de l'ocre al gris perla, amb clapes geomètriques de vermell teula i verdes pinzellades de pi i d'alzina surera. Pals és un poble amb ànima de cartró-pedra, els seus carrers són nets i el cel ho embolcalla tot amb reflexos de paper de regal. Les restes d'un pessebre vivent li donen encara més aquest aspecte d'atrezzo, de decorat per embadalir turistes.
Però Pals és un poble més consistent del que pot semblar contemplat des del visor d'una càmera fotogràfica i enquadrat entre les formes d'una postal. L'envolta un paisatge magnífic, descrit i admirat per Josep Pla, que va arribar a reduir-lo a una idea-concepte: L'Empordanet.
El Montgrí descansa sobre la plana, oferint un perfil de bisbe jacent; la serra de Begur serveix de niu al sol que neix cada dia pel costat de mar; les Gavarres són com un animal que es llepa les ferides i el Pirineu, al fons de tot, sembla posat per fer bonic, com la molsa enfarinada que rodeja els pessebres de les cases de pagès.
Els ametllers floreixen impúdicament vora les cases, els serrells dels canyers llueixen entre els camps, els pàmpols de les figueres de moro treuen l'orella darrere dels murs i els coloms baten les ales en la Torre de les Hores. El mar, més enllà dels Masos, és una altra història, però, per si de cas, en una rotonda hi navega la proa de formigó d'un vaixell.
