Diu que deia Pla que demanar aigua per beure era sinònim de bona persona (i ara diuen que citar-lo massa és gratuït). Cada dia hi ha més gent que es fa passar la set amb cervesa zero-zero. Potser sí que en demanar una canyeta angelical aixequem més la veu que l'home d'ulls envitricollats que de bon matí es despatxa una barreja. Som un poble bevedor. A migdia, als bars, els barrils baixen que fa goig. De nit, gintònics, amb aquell petar de glaçons. Bevem sense complexos. I no bevem sucs, precisament. Cava, vinets, gots curts, vasets llargs, copa flauta, got de tub, sempre amb grau. L'aixarop i la granadina són simples concessions al romanticisme. A tot estirar, cocacoles i fantes, trina, nestí.
Però de sobte, els humans ens hem posat a fer experiments: tant si sopes cansalada com formatge, tant si beus per menjar com si menges per beure, en aquests temps de crisi ens hem aficionat a l'aigua. Croada, moda, costum? I quan s'estén el consum, l'aigua va cara. Quan a les minutes dels restaurants ja hi ha carta d'aigües per triar, anem de caps a l'esnobisme? Aigües minerals, com si fos possible demanar aigües vegetals, aigües animals...
No es pot descartar que tot plegat tingui res a veure amb el ronyó. Ja seria bo. Tanmateix, si només es redueix a una tendència, cal saludar-la amb una bona barretada, com diria sense complexos l'homenot de Llofriu. Si demanem aigüeta per ètica, és que progressem adeqüadament. Tenim ganes de ser millors, i que es noti. Potser és tan sols un experiment moral, i algun dia els bars tindran gerretes de wisky de malta, de vermut i de vi bo tot just per tallar l'aigua cristal·lina, per brindar per l'excel·lència del personal.
