Temps hi haurà, lamentablement, per ocupar-se dels efectes de l'acord assolit entre el Govern i els sindicats per a "desbloquejar" el "diàleg social" mitjançant l'empobriment dels jubilats, però no tant per denunciar l'ominosa prescripció d'un delicte aberrant, el del robatori massiu i continuat de milers de nens espanyols. Entre 1950 i 1980, com se sap, una màfia composta per metges, llevadores, capellans, monges i enterradors es va dedicar a robar, per a la seva posterior venda, nounats de famílies humils i amb escassa instrucció en les mateixes clíniques on es produïen els naixements. A les mares se'ls deia que les criatures havien nascut mortes i que millor no veure els cadàvers, per quina raó, mentre que el sinistre engranatge comercial de venda d'éssers humans es posava en marxa en la rebotiga dels paritoris. El lliurament a la Fiscalia d'una relació documentada de gairebé 300 d'aquells casos, efectuada per l'Associació d'afectats d'aquella espoliació de cossos i ànimes, quedaria esmorteïda en el llenç de l'actualitat, que ocupa gairebé en exclusiva la pensionada i les escaramusses al voltant a la llei Sinde contra les descàrregues il·legals.

Per una pruïja natural, per la necessitat indefugible de conèixer l'origen i la identitat, aquells nens robats durant el franquisme i la seva Transició (continuació dels segrestats en la immediata postguerra), sol·liciten la intervenció de la Justícia per recuperar les dues coses, però això no seria completament possible sense la identificació dels delinqüents que els van arrencar dels braços i l'escalf de les seves mares. Aquells milers de delictes van prescriure, es diu, però quan prescriu el dret a ser qui s'és, a saber-ho encara que? Tots aquells malvats i indesitjables que, encarregats de cuidar, protegir i emparar les mares, els van robar el seu bé més preuat, el fill que portaven al món, canviant-lo per un espectre i per un dolor imprescriptible, no haurien d'anar-se'n sense càstig d'aquest món que tant van contribuir a fer deplorable.

Temps hi haurà per parlar del trist pagament a una vida de treball honrat, però no per assenyalar com a cosa viva, dolorosament viva, el que la indolència institucional ha prescrit.