Un dels escassos polítics sincers amb el moviment 15-M ha estat Duran i Lleida, que ha advertit: "seria llastimós ignorar i malbaratar tot el que s'ha aconseguit amb aquesta democràcia que encara és jove", i ha afegit: "es pot canviar el sistema des de dins". La majoria dels altres s'han afanyat a ficar-hi cullerada per treure'n profit, ignorant que l'assumpte va contra tots ells de la mateixa manera. Duran sí que ho reconeix, ja que se'n lamenta.

És sincer, però no per això encertat. No s'adona que les seves prevencions han envellit a una gran velocitat. La defensa de la democràcia jove com a argument contra els excessos radicals tenia un sentit als anys setanta i vuitanta, quan el soroll de sabres era el pa de cada dia i es temia que els anomenats poders fàctics apostessin per la marxa enrere si es creien amenaçats. Avui aquests poders s'han aclimatat perfectament a la democràcia parlamentària i es mouen amb gran agilitat entre els seus ressorts. Justament per això es protesta ara a les places.

El diccionari de l'IEC defineix democràcia com a "sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat". Encara hi som lluny. Aristòtil la va considerar un mal sistema de govern, perquè desconfiava de la gent i de la seva volubilitat. El pensament catòlic es va acollir a les categories aristotèliques per justificar la bondat d'aristocràcies i monarquies. La irrupció de la burgesia com a classe emergent, i després dominant, va obrir espais al parlamentarisme, i l'arribada de les masses va convertir en universal el sufragi censatari, al principi restringit per sexe i edat, i més tard obert a les dones i als joves. En totes aquestes etapes hi havia qui considerava assolit l'objectiu d'un govern democràtic i qui assenyalava el que quedava per fer.

Els mobilitzats d'aquests dies pretenen una complexa barreja d'objectius, entre els quals no hi ha el de liquidar la democràcia. Més aviat pretenen denunciar les seves actuals limitacions. Hi ha un veritable poder del poble quan les decisions més importants sobre la nostra qualitat de vida no es prenen al Parlament, sinó a les plantes nobles de les corporacions econòmiques? Qui ha triat els que ens governen de veritat, i quan són les eleccions per fer-los fora? La política no mana; la dimensió gegantina que han pres les corporacions, i especialment les financeres, fa que els estats dobleguin el genoll i acatin les seves ordres sense dir ni piu. Això, avui, se sap, i contra això i contra les seves conseqüències es protesta aquests dies.

No es tracta doncs d'amenaçar la democràcia, llevat que per amenaça s'entengui qüestionar les seves limitacions. Però, per descomptat, és preferible la sinceritat dels temors de Duran i Lleida que la hipocresia dels oportunistes.