Amb Pa negre va aconseguir nou estatuetes als Goya i acaba de guan-yar el Premi Nacional de Cinemato-grafia d'aquest any. Agustí Villaronga (Mallorca, 1957) és un dels realitza-dors més personals del cinema espanyol.

És el gran triomfador de 2011. Ha estat un camí difícil?

Fàcil no ha estat, però tampoc convé exagerar les coses perquè, al final, estic fent una cosa que m'agrada.

Algun cop ha dit que va estar temptat d'abandonar el cinema. Per què?

Sí, és cert, però són coses que es diuen en moments determinats. Ho vaig dir quan rodava El pasajero clandestino (1995), la pel·lícula sobre la novel·la de Simenon. És el normal quan estimes molt una xicota i veus que ella no t'estima tant.

Espanya és un país especialment difícil per a un cinema d'autor com el seu?

No, no em sembla que sigui així. Sí que és cert que, potser, quan fas un cinema autoral t'has de conformar amb pressupostos més petits. De la mateixa manera que en els anys del franquisme existia una censura, ara n'hi ha una altra que diu com s'ha de veure la vida. La televisió té molta influència i a vegades les decisions les prenen persones allunyades de la creació. Cada vegada resulta més difícil fer pel·lícules que siguin molt personals.

Li ho pregunto perquè em sembla que avui seria molt díficil fer a Espanya una pel·lícula com Tras el cristal (1987), la seva òpera prima.

Exacte. És una mica el resum del que intentava explicar. Per això ara hi ha tant d'auge del cinema documental, perquè és més senzill de finançar. És cert que des que vaig rodar Tras el cristal s'han produït molts canvis. Avui potser no es podria fer per una raó molt senzilla, perquè parla d'un assumpte escabrós -els experiments amb nens en camps de concentració-, amb la qual cosa no hi hauria finançament de televisió.

El cinema espanyol encara necessita subvencions públiques?

Crec que no hi ha una indústria a Espanya que pugui sobreviure sense ajudes públiques. Moltes vegades es parla dels diners que rep el cinema, però si repassem cada sector de l'economia, començant per l'agricultura, veiem que tots reben ajudes. Al nostre cinema també li passa, però té la competència ferotge del nord-americà.

De quina pel·lícula se sent més satisfet i quin projecte li ha dolgut més abandonar?

N'hi ha molts que m'ha fet pena abandonar; potser La mort de primavera, sobre una obra de Mercè Rodoreda. És un projecte que em resulta difícil d'acceptar que està mort. Em sento especialment satisfet d'Aro Tolbukhin i també m'agrada molt El mar; tinc molta estima, és clar, a Pa negre.

Amb Pa negre ja conquereix un públic molt ampli. Què li va interessar del text d'Emili Teixidor?

D'entrada, hi va haver més coses que em tiraven cap enrere que cap endavant. Vaig pensar: una altra pel·lícula de la guerra i amb nen. Però hi ha alguna cosa poderosa en l'únivers literari d'Emili Teixidor, i m'agradava l'ambient rural. No volia fer alguna cosa sobre les idelologies, sinó demostrar com de terrible és la guerra i els estralls que causa en la població civil, en la gent.