Des de dilluns passat els habitants del planeta Terra hem superat la barrera dels set mil milions de persones. Aquesta és la dada que ha fet pública l'ONU i de la qual ens haurem de refiar, tot i que sempre hi ha la suspicàcia que no saps ben bé d'on surt, això. Són coses de les estadístiques, que ja fa temps que ens advertien que trencaríem aquesta nova barrera psicològica. Per als pessimistes, per als que tinguin tendències apocalíptiques i vegin en el creixement de la població una amenaça, només cal que vagin a les hemeroteques i busquin tot el que s'ha escrit l'últim segle -des que les xifres sobre la població mundial van començar a ser una dèria, i les dades lleugerament fiables- i podran respirar alleugerits. No s'han complert les previsions que auguraven que seríem incapaços de produir prou aliments per donar de menjar tothom. Avui hi ha més menjar que mai, amb més control sanitari, de millor qualitat i podria arribar allà on fa falta amb relativament poc esforç. El problema avui, com ahir, és que ho tenim mal repartit i que mentre n'hi ha uns que en tenen molt, n'hi ha d'altres que en tenen molt poc. De fet, les mateixes Nacions Unides consideren que la meitat de la població mundial no tindrà mai accés a cap dels serveis que considerem bàsics en el primer món. Per tant, no estem davant d'un problema de superpoblació, ni d'escassetat ni de res que s'hi assembli, estem davant d'un enorme dèficit de generositat que deriva en una immensa injustícia. En la població, com en la majoria de coses, importa més la qualitat que la quantitat. Els catalans fem servir aquella dita que sentencia que com més serem, més riurem; ara només cal donar a tanta gent un veritable motiu per somriure.
