És un terme municipal divers i dispers, al voltant de la silueta arrodonida d'una muntanyeta que l'anomena i que el separa d'ell mateix. Arrecerats entre les pedres i els arbres hi han viscut santjulianecs des de l'inici dels temps i, entre el congost del Ter i el collet de Costa-roja, han vist passar amunt i avall gairebé tota la història del nostre país i bona part de la d'Europa.
Per qualsevol que no estigui avesat a les subtileses i als capricis de la geografia gironina, pot arribar a ser molt difícil distingir on comença Sant Julià i on acaba Sarrià de Ter i, fins i tot, diferenciar aquests dos en el garbuix de la conurbació gironina.
Sant Julià bàsicament és terra de pas. La gent passa per l'autopista, per la vetusta carretera nacional o s'ho mira de lluny des de les finestres emboirades dels ferrocarrils de mitjana distància i de les cortinetes inquietants dels Talgos.
Per alguns Sant Julià és només un campaneret enmig dels arbres de la muntanya, per altres és un castell abandonat dalt del cim. Alguns pensen que el poble és només un camp de golf al caire de la carena o unes quantes fàbriques i magatzems escampats de qualsevol manera per la plana. Però Sant Julià, evidentment, és alguna cosa més, perquè el terme municipal també abasta -més enllà del puig dels Sants Metges- fins a l'imponent castell de Medinyà, amb la seva església i la seva llegendària rectoria i la no menys mítica casa, amagada darrere d'un immens xiprerar i que obre les seves portes cada dia als camioners i tota mena de gent amb ganes de gresca, sota un rètol presidit per una escotorida coloma blanca.
