Cada gremi té les seves queixes i cada col·lectiu motius per lamentar-se. El dels escriptors també n'acumula. Quan un autor novell s'inicia en això de l'escriptura i comença, amb molta sort, a publicar algun llibre, no hi entén gaire res. O bé perquè s'ho pren massa seriosament o bé perquè es mira el melic més del compte, només li sembla que hi ha injustícies al seu entorn. No guanya els concursos a què es presenta, no li fan les crítiques que mereix i acostuma a pensar que els que sí que reben premis i distincions pertanyen a una màfia on amics i editors es van dispensant guardons o que al darrere d'un premi hi ha inconfessables submissions editorials. Com és natural, una part de raó ja la té, però no tota.
Tots voldríem tenir crítiques immillorables i molts de lectors. I qui digui el contrari o menteix o ja és prou gran com per estar-ne per sobre. Ara bé, difícilment un llibre rebrà elogis unànims, ni tots els lectors estaran esperant la nostra darrera obra. Aleshores fàcilment l'escriptor novell preferirà pensar que fa literatura per a minories i es consolarà creient que algun dia, més d'hora que tard anant bé, algú li reconeixerà els mèrits i deixarà de ser un autor de culte o un maleït i triomfarà al món mundial. I és que en general patim una gran confusió. Ens pensem que aquest és un país normal i no ho és.
Si mirem que la mitjana de vendes d'una obra de ficció en català rondava el miler d'exemplars abans de la crisi, de seguida ens adonarem que el negoci és migradíssim. Una editorial que en vulgui viure necessita novel·les d'entreteniment que li aixequin els números. Al final cal mirar d'entendre-ho tot. I no fer-se mala sang. Que si hem de posar-hi hores, millor que sigui escrivint. Millor sumant que restant.
