Hem d'agrair a Quim Monzó que hagi dignificat involuntàriament la interrogació causal "per què" gràcies a la seva novel·la El perquè de tot plegat, ja que l'inefable Mourinho l'ha degradat a uns nivells d'ús insostenible després d'aquella roda de premsa en què va formular repetidament un seguit de perquès retòrics que, en el fons, només eren un brindis al sol. Fa uns dies, el seu rival, ?Guardiola, en una altra roda de premsa, va caure en el parany espontani de preguntar-se per què i, quan es va adonar del que havia dit, va fer un gest ràpid de penediment atesa la connotació que hi havia al darrere. El cas és que el fet de preguntar "per què?" s'ha convertit en un missatge satíric que parodia l'entrenador del Reial Madrid. Per això s'ha de poder recuperar la innocència del perquè quan són els nens que ho pregunten infatigablement. Renunciar a preguntar per què significa abandonar la possibilitat d'arribar al fons de la qüestió. És una fórmula de qüestionar directa i eficaç: quan volem saber o conèixer alguna cosa demanem per què, sense més. Altres formes són menys impactants i produeixen respostes ambigües. Per exemple, quan reclamem com és que Espanya, amb Suècia, és el país que paga més IRPF, el ministre de torn pot contestar-nos amb evasives. És molt diferent preguntar-nos per què comptabilitzem set dones mortes a Catalunya a mans de les seves parelles o ex-parelles des de principi d'any. I, ja posats a preguntar, per què la crisi perjudica de forma desigual els aturats i els rics? Per què les retallades estan afectant els serveis públics essencials en una societat democràtica, la sanitat i l'educació? Per què els nostres polítics no responen a les expectatives que creen en campanya? Podríem continuar sine die. Potser, a partir d'ara, perquè s'ha tret de sobre l'efecte Mou i torna a ser el de sempre.
