Si alguna cosa ens ha de sevir aquesta maleïda crisi de dimensions planetàries, hauria de ser per recuperar els valors fonamentals que donen sentit a la vida i a les relacions humanes. La crisi ha començat sacsejant l'estructura econòmica que sustentava el capitalisme més ferotge, deixant cadàvers en la cuneta, com ara els més de cinc milions d'aturats, inesperats canvis ideològics ens els governs i minant els principis bàsics d'una sanitat i d'un ensenyament públics de qualitat. A la societat precrisi, mediatitzada i televident, es donava prioritat a conceptes com "tot s'hi val per ser competitiu", "el fi d'obtenir poder, ser més ric i lluir l'opulència justificava els mitjans" i la grandesa de la persona es mesurava amb paràmetres estètics de bellesa i de falsa joventut. La crisi està deixant entreveure que uns pilars corruptes s'havien apoderat del funcionament de moltes administracions, que la manipulació i la conspiració campaven lliurament per gairebé tots els sectors empresarials i que només uns quants individus movien els fils de tota la maquinària. Aquesta societat que va començar a extingir-se fa quatre anys, i que es va gestar acabada la Segona Guerra Mundial, va fer del consum i de la supremacia de l'efímer els motors de la seva economia. L'èxit, la fama i la popularitat es van proclamar elements necessaris d'aquesta descomunal pantalla televisiva en què havia esdevingut tota la societat occidental ara submergida en la crisi. En aquest escenari, alguns del seus personatges, enlluernats per la glòria passatgera i atrapats per l'instant, han sucumbit a les urpes del sistema. Van gaudir precoçment i van desaparèixer massa aviat. James Dean, Marilyn Monroe, Elvis Presley, Michael Jackson, Whitney Houston, nines trencades d'un teatre que no ens ha de tornar a fascinar.
