Josep Sabater (Sabadell, 1956), des de fa anys veí de Sant Feliu de Guíxols, va presentar ahir Relats diabòlics a la bilioteca de Sarrià de Ter, igual que havia fet dies enrere a l'Espai Irla de la seva vila. Sabater, que va viure anys a Canadà, aplega al llibre el seu particular univers.

Senyor Sabater, què fa escrivint? Mai no li han dit "Zapatero a tus zapatos?"

Doncs no, mai de la vida.

Però vostè com es guanya la vida?

Això és un dels misteris de la Santíssima Trinitat. Jo la vida me la guanyo vivint-la. Això crea una sèrie d'empaties que em faciliten el dia a dia. Per tant vaig una mica escanyat, però mentre no em falti aire per respirar...

Com prova compartir cognom -traduït- amb l'anterior president espanyol?

Déu meu! No tenim res a veure en cap sentit, ni sanguini ni polític ni de caràcter. I això que ell es diu Rodríguez Zapatero i jo em dic Sabater Rodríguez.

Què se li va perdre al Canadà?

No se m'hi va perdre res, però vaig anar-hi a buscar. Buscava un espai on desenvolupar el conreu de la llengua catalana. Clar i català: hi vaig anar per escriure.

Allà hi ha més llapis, amb tant de bosc?

He, he, l'únic que buscava, i vaig trobar, va ser enriquiment cultural i humà. Dels canadencs podem aprendre moltes coses. D'entrada, el seu comportament cívic. Socialment estan molt ben organitzats, i la convivència és bastant bona. Coses que es podrien extrapolar a Catalunya. I cada cop més, perquè el Canadà és multicultural, amb moltes ètnies.

Enyora el xarop d'auró?

No és que m'hagi dedicat gaire a buscar-ne, però és veritat que no se'n troba, aquí. Realment al Canadà és molt típic i es es fa servir sovint d'acompanyament .

A Relats diabòlics hi ha molt d'absurd. A la vida diària també?

L'absurd té sempre influència, encara que sigui silent o imperceptiva, en el nostre dia a dia. El que passa és que sempre intentem trobar explicacions al que simplement és absurd. Ens neguem a acceptar que al món hi hagi l'absurd. L'absurd hi és, i hem d'aprendre a conviure-hi.

Quina és l'última cosa absurda que li ha ocorregut?

He, he, d'aquí una hora es presenta el meu llibre, i qui ho ha de fer encara no se m'ha posat en contacte. Vagi a saber si vindrà (riu).

És necessari sempre una mica d'humor?

És essencial. Sense humor no suportaríem els cops que ens dóna la realitat. Diria que avui l'humor és una virtut. O posem humor a la vida o ens anirem enfonsant, no només individualment sinó com a societat.

Com és aquesta societat?

Es va buscant a si mateixa i va tirant de tics del passat, de pedaços. La gent viu, sí, però no acaba de sentir que vagi cap enlloc.

Es considera tan diabòlic com els seus relats?

Els meus relats són dia-bolics, en el sentit que passen a través dels embolics del dia a dia.