Vaig començar a escriure de les perfumeries Puig de Barcelona fa més de vint anys. Era una empresa familiar catalana més, controlada per una família formada en segona generació per quatre germans, i reconeguda per algunes marques històriques com Lavanda. A penes tenia presència en els mercats internacionals i, com a clàssica empresa familiar, la transparència informativa no era ni volguda ni desitjada. Tampoc creien necessitar-la. Avui, Puig, en mans de la tercera generació, és una de les deu primeres empreses de perfumeria selectiva del món. Han guanyat en transparència informativa. Va facturar l'any darrer 1.343 milions, un 12% més que el 2010, i va guanyar-ne 155, un 19% més. A banda de la perfumeria, té marques de moda com Jean Paul Gaultier, Carolina Herrera, Paco Rabanne i Nina Ricci. El 80% dels seus ingressos procedeixen de l'exterior. Per al 2014, any en què Puig celebrarà el centenari, esperen que menys del 15% es facin dins d'Espanya. Puig l'any passat va donar feina a quasi 400 persones, per arribar a prop dels 4.000 empleats. Tenen tres fàbriques aquí i una a França. No necessiten els bancs per demanar crèdit i finançar el seu creixement. Han estalviat i no estan endeutats. És un exemple d'empresa catalana que ha fet bé la seva feina. Miren l'horitzó amb optimisme, amb ganes d'augmentar quota de mercat en països emergents i esperant que un dia als xinesos els agradi posar-se colònia. Creuen que aquest país també se'n sortirà. Sempre han tingut ofertes de compra, que mai no han acceptat. Prefereixem comprar ells i consolidar. Quants Puig necessitem per tirar endavant el país? Centenars. Però no s'aconsegueix d'un dia per l'altre.
