Encara sento l'emoció dels moments previs al partit del Barça amb el Chelsea o al clàssic Barça-Madrid, perquè, ben mirat, no en fa pas tant, d'això. Tots dos partits es van conjurar contra el Barça en només cinc dies. Recordo aquell cúmul de sensacions entre el patiment inevitable del culer i la joia que vaticinava el triomf que no va arribar. Recordo molt bé aquell sentiment d'estar unida a centenars de milers de persones que vibraven en una comunió perfecta, tot esperant l'arribada del gran esdeveniment que, en un ritual estranyament massoquista, es repetiria en dues ocasions.
Les televisions i les ràdios, en Pou i en Puyal, pugnaven per escalfar motors generant el nerviosisme que va esdevenir el previsible paroxisme generalitzat. Ja portàvem dies veient en portada dels diaris els protagonistes d'un i altre equip tractats com veritables gladiadors que s'entrenen per enfrontar-se a les feres.
De sobte, arriba el moment tan desitjat. Tota aquella tensió es concentra en aquells noranta minuts i, com per art de màgia, quan el partit s'acaba, s'esfuma deixant ràbia o alegria. Les restes de la memòria busquen el comentari i la reflexió nostàlgica. L'anàlisi racional i temperada substitueix la fogositat del moment i els comentaris desapassionats resten dramatisme als resultats.
Tot s'acaba i tot torna a començar. El Barça s'està reinventant i al setembre, amb una Copa del Rei pel mig, l'espurna de l'emoció encendrà de nou el foc de l'esperança i de la il·lusió per un equip que capitalitza les ganes de tirar endavant i lluitar per un futur millor. Els comentaris de cafè alimentats per les tertúlies del dilluns ocuparan els moments més desitjats del dia. I la nostàlgia es transformarà en l'emoció renovada.
