Fa de mal dir: m'agrada Bruce Springsteen, els fans del Boss em carreguen. També em passa una mica amb els emprenedors: admiro els joves que se la juguen amb una iniciativa pròpia, m'avorreixen aquells que s'omplen la boca amb la cantarella de l'emprenedoria. Ja ho sé, té poc sentit ficar-los al mateix cistell, però no em negareu que, en determinats moments, ambdos col·lectius tenen un punt de secta al·lucinada. Els uns toquen el cel quan el músic tot just afina, els altres abracen una idea i ja somien en la matèria quan la presenten a concurs. I tots, tots, tenen una tirada insana: si no els aplaudeixes el gust et titllen d'indocumentat, d'insensible, de pocapena despistat.
És l'eterna història del papa i dels papistes, la cort que fa mal al rei. Fa com els caps de premsa, les secretàries deslliurades, els presidents de futbol. Les notícies no necessiten tanta sobredosi de titulars. La sobreactuació mata el missatge. Quan el concepte és bo, no calen tants missatgers. Fa com els rovellons i els programes de bolets, que obliguen el mercat a importar-ne de Romania. Fa com els grans cuiners i la sardinada que es moca amb mitja màniga. L'excés d'altaveu perjudica la simfonia, fa un flac favor a la cançó.
I posats a fer amb la parròquia, també cansen els afiliats, els simpatitzants i els delegats que no saben veure-hi més enllà del partit o del rosari o del sindicat, que neguen la possibilitat de vida més enllà del credo propi, particular. Tots plegats rebenten la unitat. Tots la voldrien entorn del mateix pal de paller. I en diuen fidelitat... Però encara hi ha quelcom pitjor que les bones ànimes que disfruten amb un concert, una empresa o una subvenció: aquells que sense moure's de casa ho critiquen tot.
