Josep Guardiola serà recordat per moltes coses a Can Barça. Moltes coses bones. No només per uns valors o un savoir faire perenne; també passaran a la posteritat mil i una anècdota que necessitarien molt més que dues pàgines per ser explicades. Se'l recordarà ?igualment per la mà de títols que va col·leccionar en només quatre anys. L'assolit anit al Calderón, la Copa del Rei, va ser la coda d'una melodia celestial que va començar a tocar ara fa uns quants estius. ?Guardiola posava el seu punt i final a una etapa marcada pels èxits. I ho feia com només ell i els seus homes ho saben fer. Ratllant la perfecció de principi a fi, escombrant el seu rival, golejant. I sobretot, guanyant.
Va ser l'Athletic la primera víctima, per allà el 2009, del Barça made in Guardiola. També va ser en una final de Copa, quan aquell equip s'apuntava la primera de les catorze victòries en una final. I ahir, de nou, l'Athletic va assistir al monòleg blaugrana. Ho va fer sense capacitat de resposta, amb més cor que no pas cap, amb la impotència com a única arma davant un rival que va sortir a per totes des del primer minut. La fórmula de Guardiola, pressionar el seu adversari en totes les línies, angoixar-los fins a l'extenuació, va donar l'efecte desitjat. Prova d'això és que abans de la mitja hora de joc, la final estava vista per sentència.
Se'n van encarregar tots i cadascun dels jugadors de camp del Barça. Només Pinto, titular com sempre en tots els partits de Copa, va permetre's el luxe de penjar-se el cartell d'espectador a l'esquena. La resta, van pressionar, córrer, lluitar, assistir, rematar, suar i donar-ho tot. Els anava la vida. Els anava l'únic títol que tenien a l'abast aquesta temporada, sobretot després de les desil·lusions de la Lliga i la Champions.
L'inici de partit va ser espectacular, frenètic, elèctric. El Barça va posar la cinquena marxa de bon començament i l'Athletic va patir el que no està escrit. Messi i Pedro van ser els dos primers a avisar. A la tercera, però, va arribar la vençuda. Només s'havien disputat tres minuts quan una pilota penjada des de la banda i prolongada per Piqué la va deixar morta Javi Martínez dins l'àrea. Greu error. Pedro, que busca exprémer les últimes oportunitats per anar convocat a l'Eurocopa d'aquest estiu, va recollir el regal del defensa de l'Athletic i va foradar la porteria de Gorka Iraizoz.
Queia el primer al Calderón, l'afició blaugrana, en minoria davant l'allau blanc-i-vermella, desfermava l'eufòria. I Bielsa, un metòdic de la pissarra, un entrenador que havia estudiat tots els pros i contres possibles, veia llençat pel terra tots els seus plantejaments més aviat del que tenia previst. No havia après la lliçó l'Athletic de l'Europa League, on va rebre una gerra d'aigua freda ben d'hora. Com ahir al Calderón, l'equip basc va veure's per sota en el marcador massa aviat. I això el va condicionar. També al Barcelona, que va prémer encara més l'accelerador, va augmentar les revolucions i va llençar-se en tromba a la rercera de la sentència. Sòlid en defensa, serè al mig del camp i letal a dalt. Van funcionar totes les línies a la perfecció. Si més no en la primera mitja hora, per emmarcar.
Als 20 minuts, Iniesta va treure la vareta màgica i va signar una assistència magnígica per a Leo Messi. L'argentí va prolongar l'esfèrica amb la cama esquerra i va matar amb la dreta. Per dalt, per sobre el porter. El Calderón embogia, Iraizoz bufava i Bielsa s'ageia, temerós de la que li venia a sobre. No en tenia prou el Barça, que va seguir a la seva. Pedro, qui si no, va marcar el tercer i va tancar la final quan encara quedava una hora de partit. A la frontal, el canari va recollir una pilota tova de Leo Messi i la va creuar lluny de l'abast del porter adversari.
Baixen les revolucions
Amb el 0-3 en el marcador, l'Athletic va espolsar-se tota mena de pressió i va deixar-se anar. Veia la final pràcticament impossible, però ja no tenia al seu damunt la llosa que l'etiquetava com l'equip batut, superat i humiliat pel seu rival. Va afluixar la màquina el Barcelona i els de Marcelo Bielsa van guanyar metres. Semblava una utopia, però mica en mica s'ho van creure. O almenys ho va semblar. Llorente va reclamar un possible penal de Piqué dins l'àrea blaugrana i Muniaín va aprofitar una decisió desencertada del porter Pinto per posar la por al cos a la defensa barcelonista. No va encertar el davanter blanc-i-vermell, però era una evidència que el panorama havia canviat.
No va deixar l'Athletic que el Barça li tornés a passar per sobre a l'inici de la segona meitat. Tampoc va forçar massa la màquina l'equip de Guardiola, que va tenir en un eslàlom de Leo Messi i un xut d'Alexis Sánchez les seves dues millors oportunitats. Els bascos, per la seva banda, també van dir la seva. Primer Ibai no va estar encertar a l'hora de provar una vaselina davant Pinto; després, era Aurtenetxe qui no encertava de cap. El marcador no es va moure. La final va ser blaugrana. I el títol també.
