Recordo sovint amb una mena d'enyorança les olors dels meus estius, de vacances en una vila de la Costa Brava. Olors de mar, però també de fruites sovint madurades en excés, de cremes solars preventives i curatives, de verdures bullides i de carn arrebossada, l'olor de les saques estibades davant la porta d'una indústria tapera, el flat de socarrim d'un petit tren que anava i venia feixugament de la capital, i també la ferum d'un gran dipòsit de gas ciutat que s'interposava diàriament en el nostre camí cap al poble.
En tot allò que fa referència al ?territori i la memòria, tenim una cultura de postal i moltes vegades, quan tanquem els ulls, s'interposa entre nosaltres i la realitat, aquelles imatges estereotipades de El Escudo de Oro. Oblidem que un paisatge també fa olor i que més enllà dels colors i de les formes, hi ha tota aquesta informació odorífera, que queda reclosa al fons del tot del nostre inconscient i que sorgeix quan menys t'ho esperes, activada per alguna fragància volàtil, provocant imatges mentals insospitades.
L'olor de fusta cremada, que ens evoca hiverns ancestrals vora la llar de foc; la sentor de terra mullada o el rastre àcid del fang d'un riu embravit, que ens transporta fins a tardors llunyanes i aquells efluvis de xiclet de maduixa, de regalèssia i de tabac que ens recorda les milers de tardes de diumenge passades laxament sota la coberta inquietant d'un cinema de barri. La nostra vida és tot això i el paisatge en conserva el record eternament. Probablement en l'estructura molecular d'una rosa hi podríem llegir tota la història de la humanitat.
