A vegades els records de la infantesa es passegen per paisatges de ficció.
Uns llençols blancs arrugats van ser alguna vegada el camp de batalla nevat on es desenvolupaven moltes guerres sagnants entre els nostres exèrcits de plàstic i les contrades per on discorrien les aventures de Tintín acaben formant part de la nostra experiència vital, com si fossin reals i nosaltres els haguéssim visitat, sols o amb l'ajuda de la biblioteca del barri.
A mi cada vegada se'm fa més difícil distingir entre la memòria adquirida directament i la que se superposa a través de la lectura. En el fons del fons, tothora sorgeix alguna imatge protagonitzada per aquell periodista belga que sempre anava acompanyat d'un fox terrier blanc. De fet, després de sopar, sempre em vénen ganes de prendre'm una copa de Loch Lomond, el whisky preferit del capità Haddock i quan em miro les ofertes de viatges organitzats encara espero trobar un pack per visitar Syldavia, aquell país del pelicà negre governat per un monarca que semblava honrat.
No sé explicar exactament per què ens van fascinar tant els àlbums dibuixats pel genial Georges Remi "Hergé", però alguns d'aquells països imaginaris han acabat essent també la nostra pàtria. Els tintinaires algun dia haurem de demanar al Parlament de Catalunya que declari festa oficial el dia de sant Wladimir, que deixem l'euro per passar al khôr, que es protegeixi el syldau igual que es fa amb l'aranès i que s'afegeixi a l'escut de la Generalitat el lema de Syldavia: "Eih bennek, eih blavek", o sigui: "Sóc aquí i aquí em quedo".
