Després d'un mes d'octubre de sequera, ara tocava pluja i fred. Les fulles dels arbres, esgrogueïdes de desesma, han començat a caure a grapats damunt les voreres i en els parcs. La gent camina amb la mirada baixa, com si busqués el seu destí entre la fullaraca, o un bitllet de cinc euros per acabar de passar el dia.

Els cels ens ofereixen tota una gradació de tons, com en una mena de final de festa, de traca final, perquè l'any s'acaba. Aviat arribarà aquella setmana dels tres diumenges i després els dies de Nadal. A ciutat ja han començat a penjar els llumets que ens empenyen a comprar i aviat ens envairan tota una tropa de pares Nöel, Santa Claus i patges reials.

Els calendaris acaben d'esgotar la càrrega d'obligacions i les agendes prou feina tenen amb la seva. És una sensació de vertigen, sobretot en aquest any terrible del qual la majoria sortirem més empobrits i desencoratjats.

D'aquí un mes, els mitjans de comunicació començaran a fer-ne el balanç i, juntament amb els desastres naturals i no tan naturals perceptius, i les altres notícies que hauran estat portada i que s'han d'acabar d'amortitzar, ens quedarà una sensació de buidor infinita, perquè l'any 13 en ell mateix haurà estat un any nefast.

L'únic que ens queda per saber és si d'aquesta ens en sortirem o acabarem ja enfonsats per sempre. Em temo que per a la majoria de membres de la meva generació, els que ja hem fet els cinquanta, haurà estat un any decisiu, que marcarà per sempre més les nostres vides i que ens quedarà sempre la sensació d'haver deixat moltes coses a la cuneta.