Quan arriben aquests dies de desembre, veiem com els calendaris s'esgoten. Exhausts i denerits, ?carregats d'anotacions i esparracats, s'aguanten com poden al costat de l'arbre de Nadal, mentre esperen el seu substitut. Per més que la veïna s'entesti a voler-lo guardar, hem de dir que els calendaris tenen una data de caducitat molt clara. El temps passa irremissiblement encara que no arranquem els fulls i l'almanac s'ha de canviar fins i tot si el gatet de la ?darrera foto ens continua mirant amb cara de pena.

Quan érem petits els calendaris ens semblaven un element ornamental més de la casa, com les cortinetes del rebedor o el sant sopar de la sala d'estar. Menjàvem quan ens cridaven a taula, anàvem al llit quan no hi havia més remei i ni les hores ni els dies no portaven un número determinat, eren com petits cucs que es passejaven capriciosament damunt dels sants i les festes de guardar. Amb els anys vam arribar a comprendre que tot estava lligat i ben lligat, que els mesos se succeïen amb una metòdica i malèvola fórmula ordida pel papa Gregori XIII i que, en la mesura que ens anàvem fent grans, tot corria a velocitat de creuer i després amb fúria supersònica. Els calendaris que d'infant semblaven eterns, van anar passant amb el mateix ritme frenètic d'aquelles pel·lícules del cinema mut. Fins i tot va decaure el segle i vam haver d'aprendre a comptar els anys amb un dos mil al davant.

Però ara, quan arriben aquests dies de Nadal, tot s'atura per uns instants i mirem el calendari astorats, per totes les coses que, malgrat tot, encara queden per fer.